Estic en una sala similar a la d'un antic lloc de treball. M'he assegut a la taula que hi ha de cara a la finestra, d'esquena a l'ordinador, que gairebé a migdia encara no he encès.
Entra la secretària del director. És l'hora de la dinàmica comuna, que consisteix en cantar una cançó de tipus “missaire jove” entre tots. La veritat, som pocs i musicalment fem pena. Jo procuro anar seguint la lletra i que ningú no es fixi en mi, sobretot no vull que ni ella ni cap dels seus acòlits s'adonin de que ni he encès l'ordinador ni he fet res.
Migdia. Sortim corrents a dinar, uns minuts abans de l'hora. Els que també dinen de carmanyola l'agafen i surten a tota bufa, jo m'he d'espavilar pe mirar de no perdre'ls de vista i poder dinar amb companyia. No tinc temps ni d'engegar l'ordinador abans de marxar com pretenia perquè es quedi encès a l'hora del descans.