Avui fa setanta-dos anys de la immensa desfilada de gent que travessava la frontera.
https://www.youtube.com/watch?v=5vVfyr-_FiI
Era el final o el principi d'una època de molt patiment, o totes dues coses. L'exili no va ser gens fàcil, i no només per l'enyorament. Els de la meva generació hem tingut la sort de viure un temps de pau i de prosperitat com n'han tingut molts pocs dels nostres avantpassats, encara que ara la crisi ens pugui fer semblar una altra cosa. Gairebé no ens podem ni imaginar com de terrible va ser el patiment de tanta i tanta gent de les generacions dels meus avis i besavis. Per fer-nos una idea de com van ser de terribles aquells moments, jo recomano de llegir "La maternitat d'Elna", d'Assumpta Montellà (Ara llibres). És la crònica d'una illa de bondat en un mar de patiment.
La Maternitat d’Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses als caps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.