login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Articles de la categoria: relats

Tàctica de guerra

- No crec que sigui la millor tàctica per guanyar aquesta guerra - digué el jardiner just abans d'abraonar-se amb les seves tisores sobre la maranya de plantes carnívores que l'envaïen per tots els cantons.


Participació al 268è joc literari d'en Jesús Tibau. D'aquest model de tisores se'n diu "kamikaze".

Comentaris (2)03-02-2013 18:19:51relats

Retrobament

Vaig escriure aquest petit relat ara fa sis anys. M'impressionava que hagués pogut passar una cosa així. A la meva imaginació no hi entrava que hagués pogut passar com qui diu a tocar de casa. Estic en estat de xoc, enfadat i trist.


Mentre enfilava l'Avinguda Corrientes repassava, en un exercici mental, tot el que li volia explicar al Máximo Zanetti. Ell es pensava que ens havíem citat per a compartir partitures de clarinet, perquè la veritat, allò que de debò m'havia fet marcar aquell número de telèfon per quedar amb ell, només li podia dir a la cara.

No tenia ni idea de com reaccionaria quan sapigués que, en realitat, la raó de la nostra cita era molt diferent. Duia al damunt una còpia de totes les proves que havíem pogut acumular després d'anys i anys de barallar-nos amb un laberint de burocràcia i de silencis. I aquest era el moment culminant de tots aquells anys de lluita. Havia quedat amb un noi que no coneixia per dir-li que aquells a qui havia anomenat pares no eren realment els seus pares. Que els seus pares de debò, els nostres pares, havien desaparegut feia molts anys, durant la dictadura, quan la mare estava embarassada d'ell. Que la seva àvia, la nostra àvia, amb qui jo m'havia criat, feia molts i molts anys que es manifestava, cada dijous, a la Plaza de Mayo. En definitiva, anava a dir-li a un noi de gairebé trenta anys que tota la seva vida era una mentida. I anava, també, a retrobar-me amb la meva veritat.

Vaig baixar de l'autobús urbà, havia arribat a la xocolateria. Amb un cop d'ull ràpid a la barra en vaig tenir prou per localitzar el noi que buscava. Aquell rostre esprimatxat, aquell nas, eren la viva imatge de les antigues fotos del pare. Ell també va intuir de seguida que jo era la noia amb qui s'havia citat. Vaig demanar una xocolata amb xurros i tot seguit vem anar a seure en una petita taula al fons del bar. Jo estava molt nerviosa. Mentre remenava la xocolata, una mica massa espesseïda per al meu gust, vaig decidir no esperar més. Tres dècades de mentides ja són prou temps. Amb gran dificultat, vaig començar a parlar:

- Máximo, veuràs... realment no he vingut a parlar de partitures de clarinet...

Comentaris (0)15-04-2012 11:27:53coses que passen, relats

Jaume Bond

Quan vaig descobrir que els d'Acers de Terrassa havien enviat aquella preciositat d'aspecte oriental per espiar-nos, ja ho vaig pensar. Ara que estic fent un clau amb ella aquí, a les nostres instal·lacions, ho tinc més clar que mai. Sóc un autèntic James Bond. I Déu n'hi do, quin clau. L'espia al servei de sa majestat podia gaudir tant com jo, però més segur que no. La meva feina també serà impecable, els d'Acers de Sabadell poden estar ben cofois de tenir un espia com jo.

Però, ¿què fa, ara? M'està escanyant! Miro de desfer la presa, però la nostra posició és tan enrevessada que no no puc. Ella somriu com una bleda, sembla que no s'ha adonat que aquest joc eròtic ha anat massa lluny. Faig força de debò, però ella també tensa el cos mantenint ferma la presa, i tot de sobte el seu somriure pren un cert caire sarcàstic, triomfal. La malparida ho està fent expressament! Comença a faltar-me l'aire, cal que reaccioni de pressa perquè només em queden uns segons, aviat no podré més. Per sort, en la meva desesperació recordo alguna tècnica molt eficient de defensa personal per a situacions extremes com aquesta. Moc els braços fent servir l'impuls de tot el meu cos per separar-la del meu coll, però ella s'adapta al meu moviment amb la mateixa naturalitat amb què l'aigua llisca per qualsevol escletxa. No hi ha res a fer, la coi de xinesa deu ser una mestra de kung fu o una cosa així. Ja no em queden forces i els ulls se'm queden en blanc. La darrera cosa que veig són els nostres forns funcionant a ple rendiment a mil set-cents cinquanta graus. Merda, ni tan sols trobaran mai el meu cadàver. El triomf dels d'Acers de Terrassa és total.

Comentaris (0)05-02-2012 14:16:53relats

La còpia definitiva (1 de gener de 2025)

M'he ennuegat al setè. Exactament igual que fa tretze anys, el dia que va començar tot. No he pogut evitar recordar-ho. L'any 2012 em vaig ennuegar amb més força que mai, tanta que gairebé m'hi quedo. Enlloc d'això, vaig recuperar la respiració acompanyada d'una visita de les muses, de tal manera que jo vaig viure, i el món va canviar per sempre.

La còpia era una idea brillant, i en el fons era molt senzilla, el problema per arribar-hi era desxifrar-ne la clau enmig del garbuix de les equacions de la física quàntica. Un cop superat aquest detall, la resta només era picar una mica de codi, i abans d'acabar el dia de cap d'any ja tenia preparada la primera versió pel giny més senzill i adequat per a començar, el meu telèfon intel·ligent. Al cap i a la fi, allà hi tenia tot el que em calia, una càmera fotogràfica prou potable en condicions bones d'il·luminació i un programa senzill de retoc d'imatges. Amb allò, n'hi havia prou per tenir-ho tot.

Aquella primera versió era molt senzilla, i només podia copiar les coses des de fora. Per tant, només era capaç de copiar com cal les coses massisses. Tot i així, ja era molt útil: si volia un moble, només havia d'anar a la botiga, treure'n una foto i en arribar a casa només em calia seleccionar-lo i treure'n la còpia, i vet aquí que ja era meu. Però aviat el vaig perfeccionar modificant també el programari de la càmera, de tal manera que pogués copsar les coses per dins. Aleshores, podia fer una foto d'un cotxe i en arribar al meu garatge, vet aquí! Un parell de clics i el tenia exactament en el mateix estat, i podia fer tranquil·lament el que volgués perquè les multes li caurien al propietari de l'original.

Amb l'esperança de donar-li un ús altruista, vaig cedir la meva aplicació a algunes oenegés perquè la fessin servir per acabar amb la fam i la pobresa al món, però les coses no van anar com jo esperava. Un grup d'indignats va aconseguir retratar un tanc, en va fer un bon grapat de còpies i van assaltar el Parlament. Després les revolucions es van estendre com una taca d'oli, però no van portar-nos un món millor. Els problemes grossos van venir després. Érem molts menys humans, però igual d'ambiciosos.

Amb les campanades d'avui, retransmeses com sempre amb una gravació del passat, em sembla que he tornat a rebre el do de la inspiració. Em sembla que ja sé com fer-ho per eliminar ràpidament tota aquesta pila de deixalla. Vaig a posar-m'hi corrents, a veure si aconsegueixo que funcioni abans que no ens expulsi de l'atmosfera i ens ofeguem tots per manca d'oxigen.


Relat escrit seguint una proposta de VullEscriure.cat.

Comentaris (0)15-01-2012 11:48:20relats

"Certificat" al carrer

El microrelat "Certificat" que vaig publicar diumenge passat en aquest mateix blog ha arribat al carrer. Seguint la proposta que fa en Jesús Tibau en el seu 222è joc literari, ha trobat un raconet on el pot llegir tothom qui hi passi.

Comentaris (7)27-11-2011 13:13:02relats, tonterietes

Certificat

Quan va sonar l'intèrfon, ella ja havia perdut les esperances i s'havia resignat a la seva vida gris i monòtona. Li porto un certificat, va dir la típica veu d'un carter a l'altra banda de l'aparell. Quan va obrir, maquinalment, la porta, no va poder evitar un petit gest de sorpresa en veure aquell noi tan ben plantat, que somreia i la mirava amb uns ulls verds embriagadors.

- Ets la Carolina Pagès?

- Sí - va dir ella.

- Hola, preciosa, - contestà, tot allargant-li una cartolina de la mida d'un foli - aquí tens el meu certificat de príncep blau.

Comentaris (3)20-11-2011 11:12:35relats

El naixement dels indignats

Al començament del segle XXI, paral·lelament al moviment que va conduir a l'alliberament de la nostra nació, també va ser molt potent a Catalunya el moviment anomenat dels indignats. L'origen d'aquest moviment el trobem en la terrible crisi econòmica que va començar al final del primer decenni d'aquest segle. En aquella època, el gruix de la producció industrial s'havia traslladat a països amb mà d'obra molt més barata, fonamentalment del continent asiàtic, de manera que quedava poca gent que treballés hores i hores en cadenes de muntatge en què per altra banda s'hi havien millorat força les condicions dels operaris. Tanmateix, el gruix de la gent encara es dedicava a treballar en feines igualment alienants sense ser-ne gaire conscients, guanyant diners que després s'havien de gastar en activitats de lleure que els hi permetessin resistir aquelles feines que tan poc els realitzaven. Amb la crisi, al descontentament d'aquests treballadors s'hi va afegir un increment molt notable de gent sense feina que quedava marginada de tot el sistema social, a la vegada que perdia les prestacions compensatòries pels problemes de diners, de mala gestió i de corrupció de les administracions. Aquesta corrent de descontentament, que va assolir en molts pocs mesos una escala planetària, va rebre el seu nom de "els indignats" arran del llibre Indigneu-vos! del francès Stéphane Hessel.

Fragment d'un documental d'Enciclopèdia Catalana, any 2763


Seguint una proposta de Relats conjunts.

Comentaris (13)16-10-2011 20:42:30relats

Excursió d'hivern

Després de més de quatre hores de penosa i solitària marxa, l'Àngel ha aconseguit tramuntar finalment la carena. Agafa aire amb força, i en deixar-lo anar per la boca mira distret com creix el blanc baforós del seu alè, una taca insignificant enmig de les grans neus de les altures.

És un dia d'hivern fred i completament clar, sense rastre de les rufes que sovint es desfermen per aquestes muntanyes. Ni calen, pensa, perquè la rufa ja la porta ell a dins. Aleshores se n'adona, no hi ha res a fer. Fins i tot aquí dalt, a l'indret on totes les preocupacions es fonen, ell no pot fer altra cosa que pensar en la Carme. Que se n'ha anat per sempre. En el maleït càncer de pàncrees que se la va emportar en molt menys temps del que caldria per a adonar-se'n. En els quinze feliços anys de la seva vida que s'han fos de sobte deixant una buidor insuportable.

El glaç de l'aire es va apoderant dels seus pulmons. Nota com el fred el venç, possiblement per sempre. Però no. Hi ha alguna cosa més. A dintre seu nota com si la Carme encara l'estigués agombolant ara mateix, maixant com sempre, donant-li una escalfor nova. L'escalfor de quinze anys que ja ha viscut i que són seus per sempre, i que segueixen vius en ell i en algun altre lloc on ella també els guarda, un indret inabastable però que aquí, a l'alta muntanya, sembla que sigui més a la vora.

L'Àngel emprèn el camí de tornada i és com un nou riu de llàgrimes que llisca per la vall, ha pujat cercant la pau en l'oblit de tot, i l'ha trobat en la memòria.

Comentaris (2)25-09-2011 13:39:51relats

Amagatall

El matí és fresc, suau, i traspua olor d'humitat. La incerta llum dels primers raigs de sol ressalten el to magnètic dels milers de matisos marronosos que entapissen la fageda aquests primers dies de tardor. Presoner de la màgia d'aquest espectacle incomparable, l'Arnau camina embadalit per l'antic bosc, deixant que la llum li acaroni la pell mentre el terra humit li agombola les soles gastades amb petons de fullaraca. No té res a fer, només ha d'estar alerta i esperar que passi el temps.

El sol avança i el dia és clar i net. Aprofitant aquesta avinentesa deixa que les seves cames el portin, tranquil·lament, cap al petit raconet dels sis avets, des d'on es pot gaudir d'una inigualable panoràmica de tota la vall. En aquesta època de l'any, el paisatge ensenya la seva cara més bella, com si amb l'esclat tardoral el bosc, conscient de l'imminent arribada de l'hivern, volgués assegurar-se de que al pou de la bellesa hi queden reserves suficients com per a arribar a la propera primavera. Des dels sis avets, l'Arnau observa l'esplendor que l'envolta, els mil colors dels faigs, les siluetes un xic més llunyanes de les alzines sureres, el verd immaculat de pins i d'avets. No gaire lluny, el mas de l'herbolari, el seu protector, ensenya la seva pedra decadent del color de la terra. Més enllà, la vila enyorada, l'indret que una vegada va considerar casa seva. A l'horitzó, la Serra de la Polaina, amb els contorns suaus de les seves carenes ben marcats per la llum.

Un soroll sec i inesperat trenca l'harmonia del bosc. L'Arnau es gira esverat, sorprès i espantat de l'estona que ha passat encantat, inconscient del món que l'envoltava. I ara, de sobte, es troba directament amb la mirada de l'hereu Robert, un encreuament de mirades profund, intens, incommensurable com els colors del bosc a la tardor. Un encreuament que vol dir que una vida s'acaba. La d'un dels dos.

L'Arnau ha guanyat la batalla. El cos inert de l'hereu Robert jeu al costat del que va ser el setè avet, aquell que va matar un llamp deu anys enrere. Tot i que ha guanyat, l'Arnau sap que ja només li queda una opció: escapar. La guerra és massa a la vora, i el seu amagatall ja no és segur. Cal assolir la frontera. Abans de l'hivern i abans que ningú no el trobi.

Comentaris (0)04-09-2011 21:01:44relats

Aconseguit

En Nicolau es mirà la pedra amb un deix de sarcasme. Amb la llum apagada, l'escassa claror groguenca del capvespre que la finestra del laboratori deixava passar li donava al cristall un to turquesa iridescent que semblava digne de les velles novel·les d'alquimistes. Qui s'ho hauria pogut imaginar?

Sonà el telèfon. Era el Secretari, com cada vespre. Volia saber si hi havia novetats. En Nicolau no va poder evitar de fer una ganyota de fàstic. Sabia que aquell home seguia governant el país amb mà de ferro, i que el president que tant estimava la gent ja no era altra cosa que un titella. Feia molt de temps que havia deixat de creure's la història de que l'interès del secretari pels seus experiments fos fruit del seu desig de guarir l'estranya malaltia del màxim dignatari. Malaltia que, de ben segur, no tenia un origen gaire natural. En Nicolau no va improvisar pas la seva resposta:

- Res, senyor Secretari. Ho sento, senyor secretari. Estic segur de que serà aviat, senyor Secretari. Hi seguiré treballant, senyor Secretari, pot estar-ne segur.

Com cada vespre després de la trucada del Secretari, endreçà acuradament el laboratori, i finalment va agafar el petit objecte piramidal, el resultat final de tota una vida de recerca, i se'l va ficar a la butxaca.

Què n'havia de fer? Curiosament, aquesta pregunta que no s'havia fet durant dècades de treball incansable li semblava ara la més complicada de totes. Havia començat la seva recerca de ben jove, colpit per la pèrdua massa prematura dels pares. Havia seguit amb molta més intensitat durant anys esperonat per la fràgil salut de l'Emília. Però ara feia anys que ella ja no hi era, i que s'havia quedat sol. Havia continuat amb la seva feina només per no sentir la solitud, i ara que havia assolit l'èxit, massa tard, se n'adonava. Ja no tenia cap necessitat del seu remei, perquè no li quedava cap objectiu a la vida. I el Secretari, que tant l'anhelava, podia tenir conseqüències terrorífiques.

Ben mirat, no hi havia cap altra alternativa. No hi ha dia sense nit ni es pot viure sense morir, va pensar. El vell Nicolau va tornar a encendre els llums i va començar a preparar una altra vegada els estris del laboratori. Per fer l'acte de pietat més gran de la seva vida, i el darrer de tots.

Comentaris (2)21-08-2011 17:17:54relats

El cucut

A en Josep sempre li havia agradat el rellotge de cucut de l'avi, i no podia entendre que, arribada l'hora de vendre l'antiga masia familiar, ningú se'l volgués quedar. Tothom deia que aquell mecanisme, fet sobre el mateix esquelet d'un autèntic cucut que el vell patriarca havia caçat i dissecat de jovenet, tenia un cert aire tètric, però ell no havia compartit mai aquesta impressió, i va decidir conservar-lo com la millor garlanda per a la paret de la sala.

Els primers dies es mirava sovint el seu nou rellotge amb un aire manyac, i se sentia agombolat pel so del vell cucut cantant les hores. Però poc a poc aquesta impressió va canviar. El rellotge es va anar tornant cada vegada més esquerp i rebel, i no tocava mai l'hora correcta: pels matins tenia tendència a avançar-se, alarmant a l'amo i fent-lo llevar abans d'hora, en canvi al vespre s'acostumava a retrassar, aconseguint l'efecte contrari. A més a més, durant les hores nocturnes semblava que cantés més fort, i d'una manera cada vegada més desafinada, fins al punt que el xivarri esdevenia insuportable.

Cansat del mal funcionament de l'aparell, en Josep va decidir no donar-li més corda, per poder tenir tranquil·litat. Però el vell cucut, cada vegada més rebel, ja havia agafat la seva pròpia embranzida i, com si fos una nova versió de la bóta de Sant Ferriol, ja no es va aturar.

Un matí de dissabte, decidit a posar fi al malson del seu rellotge, va entrar a la sala fermament armat, decidit a abrivar-li cops de martell fins a fer-lo callar per sempre. El van trobar encongit a terra, dessagnat, amb el martell encara a la ma i el cos cosit a picades. El rellotge seguia sencer, penjat a la paret, amb el compartiment obert i buit. Al cucut dissecat, ningú el va tornar a veure.

Comentaris (0)24-07-2011 12:43:39relats

El mariner

El baiard és a punt. Ajagut al damunt hi ha el vell Jack, l'intrèpid. Una cadena li lliga la cama amb una bola de ferro.

Ningú havia viscut la mar tan intensament com ell. Ningú se l'havia estimat tant. Havia sobreviscut a un part sobre un rai en ple naufragi, quan els seus pares intentaven arribar a Amèrica, i el seu destí des d'aquell dia ja va anar sempre lligat a l'aigua, el seu element natural, la seva veritable terra ferma.

Va créixer fort, i va esdevenir el millor mariner del continent. No importava el vaixell, ni els motius del viatge, quan la terra quedava enrere ell era l'home més feliç del món. Però el que més li agradava era navegar sol, dies i dies, acompanyat tan sols pel balanceig manyac de les ones i per les carícies dels vents. I pels colors de la mar. Normalment diuen que la mar és blava, de vegades que és verda, però en Jack sabia que la mar realment és de tots els colors, perquè no n'hi havia cap que pogués encabir ni tan sols una petita part de la seva bellesa. I de tots els colors de la mar, el preferit de'n Jack era el de les nits clares de lluna nova, quan el reflex de les estrelles dibuixava una catifa onejant bigarrada de perles titil·lants.

I ningú podia oblidar els innombrables jorns de tempesta en què l'intrèpid Jack, íntim amb la mar com mai no s'ha vist ni es tornarà a veure, tornava triomfant de rescatar algun mariner perdut.

La vida, però, l'havia abandonat traïdorament en terra ferma, en una baralla absurda de taverna de port. I tothom va estar d'acord en que havia de descansar per sempre a la seva veritable casa, enmig de l'aigua, impregnat per sempre de mar com la medusa.

El baiard és a punt. Només queda l'última empenta, i l'oceà haurà recuperat una gota.

Comentaris (0)10-07-2011 23:09:38relats

Les claus perdudes

El rumor comença a créixer enmig de la filera, que cada vegada és més llarga. Sant Pere ha perdut les claus. La porta del cel és tancada. Segueixen arribant morts i més morts, el núvol d'espera ja està gairebé ple. La tauleta de recepció és buida, no hi ha ni un trist angelet a qui se li pugui preguntar què passa, i van arribant cada vegada més morts, esperant conèixer la que serà la seva nova casa per la propera eternitat.

Uns quants núvols més enllà, l'arcàngel Sant Gabriel s'està molt quiet, rumiant profundament, bellugant les ales amb aquell tic tant característic que té quan està nerviós. "Aquest Sant Pere", pensa, "mira que n'arriba a ser de despistat. L'ha feta bona, si això hagués passat fa cent anys, encara rai, però avui dia, amb tota la quincalla de satèl·lits i porqueries que els humans han escampat per aquí, qualsevol troba res. I a sobre en Rafel, que és el que té més bona mà amb aquestes coses, s'ha quedat darrere la porta i no s'hi pot comptar. L'amo potser és lent per a la còlera, però si no arreglem això aviat tota la col·lectivitat dels àngels i dels sants ja ens podem posar a tremolar."

Sant Pere encara no s'ho pot creure. Ha mirat i remirat per totes les òrbites, però no ha trobat ni rastre de la clau perduda. Cal trobar una solució aviat. Cada vegada hi ha més gent esperant, alguns feia molt temps que no es dutxaven quan s'han mort, i tot i que el núvol d'espera està molt ben ventilat, l'ambient comença a ser cada vegada més sufocant. A més a més, els ànims sembla que comencen a escalfar-se, i com els pobres recent morts facin molt de rebombori, no se'n lliura ni un, d'anar a l'infern. Cal una solució provisional, però tot i ser apòstol i màrtir Sant Pere té massa vergonya com per explicar a la gent el que passa. Per sort, Santa Rita, la dels impossibles, s'ha quedat fora. Tot i la seva fama de ser capaç d'enfrontar-se amb qualsevol cosa, necessita aclarir-se quinze vegades la veu abans de pujar al núvol fatídic a pronunciar les paraules sens dubte més increïbles que s'hagin escoltat mai per aquell indret:

- Senyors, ho sentim molt però se n'hauran d'anar tots al purgatori per un temps indefinit. Tenim un problema tècnic que de moment no l'arregla ni Déu. Esperem solucionar-lo aviat. Disculpin les molèsties.

Assegut en estat quasi hipnòtic a la seva cadira de foc, el Dimoni acarona les claus que acaba d'aconseguir. El seu triomf més gran en tota l'eternitat.

Comentaris (2)26-06-2011 10:42:03relats

Que no perdi

La situació començava a ser dramàtica. Mentre intentava mantenir com fos la meva expressió impassible, vaig notar com la suor em començava a regalimar per diferents parts del cos. A la meva dreta podia llegir la mateixa desesperació, tot i estar molt ben dissimulada sota un rictus hieràtic de jugador expert. A la meva esquerra, el pànic es podia llegir d'una manera ja clara i evident, ja no quedava ni rastre d'aquell aire atrevit i despreocupat d'una estona abans. I, just al meu davant, la Jana, com tota l'estona absolutament insondable, amb la mateixa expressió enigmàtica e sempre.

Calia evitar que ella perdés. Com fos. Jo ja no sabia què fer. Aquella escala de trèvols que tenia en aquell moment a la meva ma dreta amenaçava amb la pitjor de les fatalitats. I, desgraciadament, el malson es va fer real quan tots els jugadors vem ensenyar les nostres cartes. A la Jana li tocava fer de reina de l'espectacle.

I va complir perfectament amb el seu paper: amb moviments lents i precisos, sense ni tan sols la més lleugera insinuació de sensualitat, es va anar desfent, d'una en una, de totes les peces de roba. El seu cos fastigós, arrebossat gairebé tot amb la seva saliva pudent, es va anar fent cada vegada més visible als nostres ulls, mentre ens esforçàvem titànicament per a evitar expressions excessives de fàstic. L'última cosa que recordo d'aquella partida és la visió d'un pubis molt més repugnant del que et puguis arribar a imaginar. Després, res, devia ser en aquell moment quan vaig perdre el coneixement.

Després d'aquella experiència, no he tornat a jugar mai més a les estacions de servei de cap ruta intergalàctica. T'ho ben asseguro: només hi ha una cosa pitjor que jugar una partida de strip poker amb una bavosa andromedana. I és que ella perdi.

Comentaris (0)12-06-2011 10:58:49relats

Flautista

Era inconcebible. Podia ser que allò fos el nom d'una ciutat? El rètol, amb aquell dibuix tan pintoresc i amb aquell garbuix de lletres, era realment pintoresc i gens adient a la petita ciutat costanera d'estil colonial que hi havia a continuació, encastada entre els turons i la badia. Però encara més que el cartell en sí, el que acabava de fer d'aquella escena una cosa absolutament surrealista era aquell minyó aborigen assegut en una pedra vora la carretera. Semblava vingut d'un altre món. Tocava una mena d'instrument que, salvant les distàncies, podria dir-se que era una flauta. Al seu costat una noia també aborigen, capcota, seia aparentment absorta del tot en escoltar la melodia. El guia va aturar el cotxe, cosa que em va permetre d'escoltar aquella música. Era com un eco de lament profund, com si fos la terra mateixa cantant l'enyorança d'una època passada més pura. Mai no he sentit res d'igual. En tots els anys que feia que era flautista professional, i en tots els que em quedaven, seria incapaç de produir una música tan bella. Em vaig quedar embadalit. Tot assenyalant el cartell, el guia ens va indicar que aquell indret on arrivàbem era la ciutat amb el nom més llarg del món, de vuitanta-cinc lletres, i que tot aquell garbuix el que volia dir era, aproximadament, indret on Tamatea, l'home del gran genoll que trescava, pujava i baixava muntanyes, conegut com "El Viatger", va tocar la flauta per a la seva estimada. Doncs hom diria que encara la toca, vaig dir assenyalant a l'indígena. Tothom em va mirar amb cara de sorpresa absoluta, i tres o quatre veus van dir no alhora, però gairebé: què dius, ara? Si aquest del cartell no té cap flauta, només s'està aquí dret aguantant-se amb un bastó. Escolteu-me tots, va dir el guia, la llegenda diu que aquells que alguna vegada li han tocat la flauta a la seva estimada quan passen per aquí encara poden veure a en Tamatea tocant-li a la seva...


Participació al 205è joc literari d'en Jesús Tibau.

Comentaris (1)29-05-2011 21:39:14relats

Nereida

Em vaig quedar completament bocabadat, incapaç de moure'm i mirant fixament l'indret on s'acabava de produir el miracle. Els pares van notar que em passava alguna cosa i em van preguntar, però jo no els hi vaig voler explicar res. Amb la mateixa fugacitat que havia tingut la visió, vaig comprendre que aquell descobriment havia de ser el meu secret. I amb la mateixa naturalitat vaig saber quin nom li havia de posar a ella: Nereida.


Fragment del meu relat inclòs dins del recull Barcelona t'estimo.

Comentaris (0)24-04-2011 10:44:25relats

Confitura de cirera


Escalaré amb la meva llengua el Montserrat dels teus pits, per tastar-hi amb fruïció el roig turgent de la confitura de cirera que corona el cim d'aquest bé de Déu de xocolata desfeta tan exquisit que he escampat sobre les teves muntanyes. És el millor berenar de pic-nic del món.


Aquest microconte és una participació al Joc de Sant Jordi de Tumateix llibres.

Comentaris (0)10-04-2011 20:43:07relats

La mort amb plomes

Hem vingut a emportar-nos el que resta de la teva alegria. Les nostres plomes són un engany, la vida és un teatre i per això ens guarnim de teatre, però nosltres som de debò, ben de debò. Ha arribat l'hora del teu darrer trànsit. Cap a on? Ho sabràs de seguida. Sí, ja sabem que estàs força sorprès, perquè teniu el costum de parlar de lamort sempre en singular. Aquest, de fet, és el nostre secret més gran: som bessonada. Però tu ja no ho podràs explicar.


Una altra proposta de Relats conjunts.

Comentaris (8)27-03-2011 12:03:39relats

Dèria de navegar

Des del mateix dia en què em varen imprimir un vaixell a la portada he tingut la dèria de navegar de debò, físicament, més enllà de la travessia literària de les meves pàgines. Voldria viure en la meva pròpia pell totes aquestes aventures i emocions que faig imaginar i gaudir. Ser un viatger, un heroi, un valent, i si fos possible un veritable llop de mar. És clar, és molt difícil ésser mariner quan es té el cor de paper, perquè una petita mullena té unes conseqüències per a la meva salut difícilment reparables.

A la fi m'he hagut d'adaptar a la realitat. És massa complicat anar de port en port en un veler, però sí que puc viatjar de mà en mà i, tot fent aturades pel camí vora les fonts de la vila, mentre somio a la vista de les seves aigües manses que estic navegant per corrents indòmites, descobrint illes llunyanes i desenterrant antics tresors amagats.

Potser no puc fer una vida de novel·la, però sí que puc ser la novel·la de la meva vida somiada.


Amb aquest relat participo al 197è joc literari d'en Jesús M. Tibau. Animeu-vos a participar!

Comentaris (0)13-03-2011 11:44:22relats

L'inspector aprensiu

En el seu 194è joc literari en Jesús Tibau ens demana que escrivim un relat de gènere negre que hi càpiga en un post-it. M'hi he posat i vet aquí el resultat:

Comentaris (5)20-02-2011 14:20:35relats

La monja sola

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més.

Es va llevar, com cada dia, una mica abans de trenc d'alba. Seguint, igualment, la seva rutina, es va acostar cap a la finestra. Era un matí de vidres entelats, el primer de l'any i per tant l'anunci de l'entrada d'un nou hivern. Va obrir, va inspirar l'aire fresc amb plaer i va deixar anar una bafarada blanca gairebé invisible, que de seguida es va fondre entre la manca de llum del final de la matinada. Tot seguit, la rutina de cada dia: matines, esmorzar i tota la resta, que es podia resumir en treballar i resar, resar i treballar. En tots aquells anys de soledat després de la gran catàstrofe no havia perdut mai la disciplina de l'ordre.

Al cap i a la fi, al convent hi tenia tot el que calia per viure, i els seus primers anys de vida religiosa ja li havien proporcionat els coneixements necessaris per mantenir un hort sense massa problemes. Es va entregar a la seva vocació d'una altra manera, amb un esperit més ermità. Ben mirat no tenia res de què preocupar-se. Va reduir el seu espai vital a la part del monestir més propera a les grans muntanyes i es va consagrar amb tot el cor a Déu i a la natura. Després d'uns quants anys de no veure a ningú, va arribar a la conclusió de que ella devia ser la única supervivent.

L'home tenia un aspecte esparracat, brut, àdhuc llefiscós. El va veure arribar pel camí del nord, des de la finestra. Era esprimatxat i llarg, li va recordar un fideu (quant de temps sense pensar en aquells menjars d'abans!), amb la fila que feia fins i tot en temps pretèrits hauria semblat una mena de zombi. Per la cara de sorpresa que va fer en veure el jardí i l'hort, era evident que també feia molt de temps que no veia a ningú. Es va quedar palplantat davant de l'entrada, aparentment sense saber què fer. Aleshores va cridar com per saludar. Parlava en una llengua estranya. Cridant i tot tenia la veu suau, ni els anys de caminar errant de misèria en misèria li havien pogut estroncar. Ella, per rebre'l, li va regalar una pedra. Rodona, ben grossa, llençada des de la teulada directament sobre el seu cap.

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més. Ni en tenia ganes.

Comentaris (3)13-02-2011 10:48:05relats

Rúfia

Es va passar molts anys portant la Rúfia cada dia a la botiga. Ara que s’ha mort tot de sobte, ella ja no vol fer cap altra cosa que esperar-lo allà. Per això, ens veiem obligats a incorporar una clàusula al contracte de venda per la que el nou propietari es comprometi a tenir i mantenir a la Rúfia i a tractar-la amorosament.


Aquest relat és una participació al 190è joc literari d'en Jesús Tibau.

Comentaris (2)30-01-2011 13:02:57relats

Desembarcament

Desembarcament de Normandia. 6 de juny de 1944.

No hi ha mar sense terra. Ni estiu sense hivern. Ni dia sense nit. Igualment, no hi ha vida sense mort, ni esperances sense pena, ni llibertat sense opressió.

Per això, avui omplirem de llàgrimes de pena l'estiu que s'acosta, tot reviscolant les esperances de que s'allunyi aquest hivern tan terrible.

Per això, avui tenyirem de color de sang aquesta mar, tot anhelant que la mort ens porti una vida millor a la nostra terra.

Per això, avui oprimirem el gallet amb fermesa tot lluitant perquè aquesta llarga nit s'acabi en un nou dia ple de llibertat.

Abandonant les nostres barques vers la platja, avui som mar i terra, som estiu i hivern, som dia i nit.


Això és d'una proposta de relats conjunts!

Comentaris (4)24-01-2011 19:19:06relats

Muuuuuuuu

Amb tantes persones com estem assegudes en aquesta sala, el silenci esdevé quelcom cada cop més dens, fins a tenir textura. Gairebé puc notar com em llisca pels narius entrant i sortint del cos amb cada respiració. Per moments diria que si obro la boca el podria mastegar i tot.

Muuuuuuuu...

La síl·laba del koan, repetida una vegada i una altra, s'ha fos amb el meu cos i ara ja n'és una part integrant més. El temps s'ha aturat. L'espai també. La noció de frontera sembla més absurda que mai, el metre quadrat escàs de terra que tinc per a seure és tan ampli i ple de possibilitats com l'univers sencer. Els gairebé quaranta graus d'aquest estiu abrusador són com una brisa suau i dolça que acarona amb tendresa cada mil·límetre de la meva pell.

Muuuuuuuu...

Recordo aquells dies en què vaig conèixer el mestre i vaig començar amb la pràctica. Semblen dies llunyans, molt llunyans, com si no fossin altra cosa que filaments robats de memòries de vides passades. És realment possible que hagi existit un temps passat en què no m'asseia? Ho trobo irreal, inconcebible. Però va succeir.

Muuuuuuuu...

Aquell que jo vaig ésser passa per davant meu en uns instants, com una projecció reproduïda a tota bufa en una pantalla col·locada al racó de paret que tinc davant. Un home encara jove. Ambiciós. Amb una carrera fulgurant que m'havia dut precoçment fins la sotsgerència d'una empresa molt important de material electrònic. L'enveja de tothom. Fins que vaig prendre consciència de la infelicitat de fons que s'amagava darrere del meu somriure d'anunci de pasta de dents, del buit insondable que amagaven el xalet de la platja i el cotxe de luxe, i que s'han omplert tan joiosament amb una sola síl·laba.

Muuuuuuuu...

De fet, les coses no són tan senzilles. He patit molt en aquest camí. Un mal de cames infernal, cada cop que acumulava hores i hores assegut de cara a la paret. I, encara molt pitjor, un dolor d'ànima esborronador, la sensació de desintegrar-me del tot, de desaparèixer, de convertir-me en un no-res. No hi havia cap més camí que el d'abandonar-ho tot. Evidentment, vaig guanyar el menyspreu de mots dels que abans m'admiraven, i em va fer mal. Però des d'un fons del meu cor més llunyà del que puc abastar, hi va néixer un somriure. Un somriure que és tot jo i que es pot resumir en una sola síl·laba.

Muuuuuuuu...

Abans tenia seguretat, diners, prestigi. Ara només tinc un somriure, la incertesa i una síl·laba.

Dong! Dong!

Sona la campana. Faig una reverència. M'aixeco.

Comentaris (0)23-01-2011 11:05:25relats

Sisqueta

Va ser un error deixar que la Sisqueta creixés passant tantes hores amb la Teresa. Jo ja ho deia, una minyona no pot tenir un paper tan important a la vida d'una família. Però el Guillermu, que no pensava en altra cosa que no fos el seu negoci, mai no li va donar gaire importància. Així és com la nena va créixer sense veure gaire al seu pare i fent poc cas de la seva mare, tot el sant dia que si la Teresa per aquí jugant a nines que si la Teresa per allà ensenyant-li a cuinar o a brodar. Estaven tan encaterinades l'una de l'altra que la Sisqueta no volia anar mai al Casino amb les nenes de la seva edat.

Tot es va començar a tòrcer quan la Teresa va conèixer al Ramon i se'n va enamorar. En un tres i no res va deixar marit i servei i se'n van anar plegats, enquimerats tots dos, a mirar de fer fortuna a Amèrica. La Sisqueta, a punt d'entrar a l'adolescència, es va entristir tant que no volia saber res de ningú. Vaig haver d'aguantar com, un cop darrere l'altre, menyspreava tots els meus intents de redreçar-la. No es deixava apuntar ni a piano, ni a tennis, nia fer ganxet ni a res. Es tancava a la seva habitació i prou, i a taula no deia ni un mot.

Fa un temps, va començar a no tornar en sortir d'escola. Molts dies no venia fins l'hora de sopar, o més tard. En dies de festa desapareixia i no volia dir on anava. Que el Guillermu, sempre ocupat amb assumptes de la fàbrica, no parés gaire a casa, encara, però amb la Sisqueta ja passava de taca d'oli. El Guillermu li treia importància, deia que havia passat un gran disgust en una edat molt tonta i que ja se li passaria. Ell sempre amb la seva sonsònia que res no té importància. Però jo patia massa i vaig decidir espiar a la nena.

Vaig llogar un taxi i la vaig seguir a la sortida de l'escola, discretament. Va travessar el turó del Putget i va desaparèixer a l'entrada d'aquella meublée de la vora de la plaça Lesseps. Mare de Déu santíssima! Necessitava saber qui era el carallot que duia a un lloc així a la meva Sisqueta. Em vaig estar esperant allà a prop molta estona, fins que, esglaiada, en vaig veure sortir el cotxe del Guillermu amb la Sisqueta al seient del copilot. És més del que puc aguantar. Me n'hauria d'anar amb el secret, però no m'he pogut estar d'escriure aquestes ratlles.

(Nota trobada a la butxaca del cadàver de la senyora Antònia Masoliver).

Comentaris (2)09-01-2011 12:36:54relats