login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Articles de la categoria: poesia

S'ho volen quedar tot

Ens volen vendre cargols a la lluna

d'una nit ardent de primavera.

Ens volen robar les llaunes de somnis

i quedar-se també amb la brasa ardent

i l'olor lliure de la terra.

S'ho volen quedar tot perquè no tenen res

llevat del pou obscè del robatori legal

emparat d'impunitat pudenta.

S'ho volen quedar tot perquè no entenen res

ni de lluny albiren que la riquesa amb més valor

és quan la robes que la perds.

S'ho volen quedar tot

dels cargols fins a la lluna

i sentir-se generosos regalant les escorrialles

quan de fet, i no ho sospiten,

tampoc a ells no els quedarà res.

Comentaris (4)09-12-2012 10:32:20poesia

Iguals

Tots som iguals però n'hi ha que criden,

tots som iguals però alguns suspiren.

Tots som iguals, però quan viatgen

alguns no van mai en classe turista.

Tots som iguals, però sovint,

per copsar la igualtat,

s'ha de ser molt igual.

La goma d'esborrar a la mà dreta.

Comentaris (0)24-06-2012 16:48:28poesia

Recital

Fa uns dies vaig tenir l'ocasió, i el plaer, de veure'ls i escoltar-los recitar en directe. Ho recomano.

Comentaris (0)07-06-2012 19:46:54coses de fora, poesia

Xampinyons

Volia fer un petit poema

i m'he posat a netejar xampinyons.

Vet aquí un greu problema,

doncs aquest blog, poc literari

no serà mai gens culinari

per molt que rimi amb macarrons.

Comentaris (3)03-06-2012 21:51:43poesia, tonterietes

Si les lletres

Si les lletres poguessin fer petons

aquest vers fregaria els teus llavis ,

n'hi hauria prou amb coloms missatgers

per esborrar qualsevol distància.

Si es poguessin fer amb mots les carícies

estaria ara encès tot el teu cos

i amb un senzill tros de paper

n'hi hauria prou per fer un massatge.

Si es pot escriure amb mots l'amor,

per què, amb tants segles de lletres

odiem encara els humans tant?

Comentaris (2)27-05-2012 13:09:58poesia

Poema xic

Un xix xic,

aquest poema.

Tan xic xic

que res no ha dit

i ja és finit.

Comentaris (0)20-05-2012 16:08:56poesia, tonterietes

Finestra (IV): Del llit estant, de rautortor

Del llit estant
les cabòries cerquen l’eixida
que el finestral tot just ofrena.
Al defora, el dia s’ha aixecat
al ritme de les hores apressants.
Queda poc temps per gaudir,
per tocar amb els dits de la mirada
el verd immaculat que espireja
amb la pluja, ronsejaire i sorruda
en aquest inici incert de primavera.
Veuré l’estiu?... qui sap si la tardor?...

Del llit estant, ansiejo els vidres
que encara em duen propines de llum,
malgrat la boira del dolor,
i el pols se m’accelera cada nou jorn
que el mal s’entesta en obsequiar-me,
tot esperant un raig de sol,
el primer o el darrer, no ve d’aquí.


Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és d'en rautortor.

Comentaris (0)15-05-2012 22:39:20aportacions, poesia

Finestra (III): Voracitat, de Xantalam

Es detura l’instant voraç.
No es cristal·litza encara el moment
de perdre’t.
Fixem el gest des del brogit perpetu
i bellugadís de les hores;
podríem ser eternitat i llum morta
atardant-se en l’infinit,
reiterats horitzons de vidre,
paisatge immòbil en l’estret badall
de la finestra, cambra closa.
Ara som, però, carn i nuesa
aquietats damunt el jaç de pedra
i el vapor d’un bes tàcitament tebi.


Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és de la Xantalam.

Comentaris (0)04-05-2012 19:56:50aportacions, poesia

Enmig

Enmig de les paraules, silenci.

Enmig del silenci, paraules.

No és el mateix. No és diferent.

Enmig del cel blau un vol d'ocell.

Enmig del cel blau un núvol blanc.

Ni és diferent ni és ben bé igual.

Enmig de la mar una balena.

Enmig de l'oceà una illa deserta.

Quina és quieta i quina es mou?

Aquest vers no vol dir res.

Aquest vers no té sentit.

És ben bé això. No és ben bé així.

Comentaris (4)29-04-2012 14:19:24poesia

Parlar, estimar i més parlar

Fa molt Sant Jordi. Moltes gràcies al grup Brou!

Comentaris (0)23-04-2012 22:21:38aportacions, coses de fora, poesia

Finestra (II): Agorafòbia, de deòmises

In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

(R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])

Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
De l'apnea continuada, i a grans braçades em desteranyino
D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.

Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és d'en deòmises.

Comentaris (0)21-04-2012 13:47:58aportacions, poesia

Pares el temps d'una paraula

Pares el temps d'una paraula.
Si, per entendre ses raons,
fulla i flor mesclen cel i ombra,
alegres la meitat del món.

Pares el sol d'una paraula.
Només per dir-li el meu amor,
cessa el caminar de corona
enmig del cel del nostre món.

Llavi ofert en separar-se
mendicaire i fascinador,
trèmola al cau de ta pregunta,
l'aigua del bes com una flor.

Pares el jorn d'una paraula.
Un sol dia ens lliga, i és enllaç
cada hora feta a mida nostra
arrodonida entre el seu braç.

Bressant-la sens que se n'adoni,
com per adormir el seu impuls,
crees amb intuïcions d'amant
els murs de nostra solitud.

Jordi Pere Cerdà

Comentaris (0)19-04-2012 23:52:25coses de fora, poesia

Finestra (I): Tenebra i llum, de Carles Ferran

Que l’albada atenuï
la tenebror de l’ànima;
només la llum
pot assetjar l’ombra.


Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és d'en Carles Ferran.

Comentaris (0)13-04-2012 19:26:37aportacions, poesia

Tensant el vers - Disc

Fa uns mesos va sortir el llibre Tensant el vers, fruit d'un concurs convocat per l'Associació de Relataires i amb alguna aportació meva. Aquell projecte també incloïa que el grup Brou fes un disc musicant alguns d'aquests poemes. Doncs bé, tinc la gran sort que un poema el varen sel·leccionar per al disc, que ara ja es pot encarregar a l'adreça associacio.relataires@gmail.com, per 10 euros. Em fa molta il·lusió i tant de bo us agradi!

Parlar, estimar i més parlar

La meva llengua l'han fet vella
i la volen anul·lar.
La creuen esquifida, seca,
una parla molt vulgar,
i m'obliguen sense treva
a sotmetre'm a la seva.

Vull pebrots, albergínies, cebes,
i ells ja no les entenen
ni les volen escoltar.
Un tallat o un cafè amb llet,
que potser és molt demanar?

Ells em diuen esmirriat,
torracollons i poca-pena.
Ells em volen fer callar,
amagar-me, ajupir el cap
i sotmetre'm a la seva.

Els meus ull trenquen l'esguard
per l'estimada meva llengua
i només volen plorar
llàgrimes que no m'ofeguen
i m'ensenyen el demà:
un somriure per senyera,
parlar, estimar i més parlar.

Comentaris (2)29-03-2012 20:12:44coses de fora, poesia

Cinc maneres de matar

Hi ha diverses i feixugues formes de matar.
Pots fer que la víctima tragini un tros de fusta
Fins dalt d'un turó i allà clavar-li. Caldrà,
Per fer això, molta gentussa
Calçada amb sandàlies; cantar d'un gall; per mortallar:
Un tros de roba; també una esponja, vinagre i una mà
per a picar els reblons en la mesura justa.

O bé pots agafar un barrot de ferro
De forma i muntatge tradicional,
Llançar-te a la metàl·lica armadura i fer-li esguerro.
Però per això ja et calen cavalls blancs,
Arbres anglesos, homes amb fletxes i a punt de tirar,
Un príncep, dos estendards (si no m'erro)
i un castell on fer el sopar.

Prescindint tota noblesa, bé pots, si la ventolera
T'ho permet, d'asfixiar-lo amb gas. Però necessites:
Quilòmetres de fang tallats per les trinxeres,
Per no dir botes negres, forats de dinamita,
Més fang, flagell de rates, dotze cançons de lluita
I uns quants barrets metàl·lics d'aquells de mitja esfera.

En aquests temps d'avions tu pots volar
Damunt la teva víctima sense fer passa rasa,
I apretant un botó la pots eliminar.
Tot el que es requereix és, enmig, un oceà,
Dos sistemes de govern, científics de la casa,
un psicòpata, tallers (uns quants però no massa)
i un terreny que, durant anys, no es necessitarà.

Això són formes feixugues, i fa estona ja que en parlo,
De matar un home. Més simple,
Més directe i molt més net
És veure'l 'nar vivint en qualsevol indret
Al segle XXI,
I allà deixar-lo.

Edwin Brock (traduït per Josep Pedrals)

Comentaris (0)10-02-2012 20:07:40coses de fora, poesia

Vaig arribar...

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar en J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987). Deixo un poema seu per recordar-lo:

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà.

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang.

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal?

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van.

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants.

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal!

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau.

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant?

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant.

Comentaris (0)29-01-2012 13:18:17coses de fora, poesia

Reixa (2)

A cada comporta, una reixa,

a cada passa una cadena,

cada matí un camp de boira

per no veure mai el final.

A cada cançó una sordina,

a cada quadre mil gargots

i a cada poema la rima

estroncada pels mals mots.

A cada foguera un riu d'aigua,

a cada torxa un cop de vent,

i a cada fanal, bombeta fosa

per un excés de corrent.

Comentaris (0)24-01-2012 19:02:24poesia

Maons de lluna

Vull construir, al meu petit terreny,

la meva casa amb maons de lluna

per no perdre mai, en cap nit fosca,

la seva llum blanca argentada.

Vull que a la meva llar, sempre,

a qualsevol racó i tot dormitori

hi sigui present, clara, ben viva,

la poesia amb tons lírics i romàntics.

Vull fer que aquest sigui l'indret, des d'ara,

on siguin possibles tots els somnis,

i els carrego al carretó per anar aixecant,

amb el seu ciment, el meu nou edifici.


Escrit pel Repte Poètic Visual 198 de Relats en Català.

Comentaris (1)08-01-2012 10:10:22poesia

Les mirades del turó

A la vessant del turó de les faveles
la mirada de l'artista es multiplica
vers la ciutat immensa i plena de contrasts.

Mirades cap enfora del món de dins,
brut, cruel, salvatge i pobre, ben present
encara que molts ulls no el vulguem mirar

de tanta vergonya, de tanta por que ens fa
veure que el que amaga som nosaltres, retratats
amb la cara més fosca, en la faceta més lletja.

Entre tants ulls que miren un sol arbre de cerrell
i a sobre, coronant, la lluna, que tant li fa
qui sigui qui, li regala a tothom el seu encant.


Poema escrit arran d'aquesta proposta.

Comentaris (0)11-12-2011 14:05:57poesia

Mirada i riure

Em mires amb un somriure tímid

i et veig seductora.

Em mires amb un somriure seductor

i jo et veig tímida.

Rius amb ganes, tantes que no em pots ni mirar,

i et veig a tu, autèntica,

ni tímida ni seductora.

Esdevens real, la més encisadora

perdent les màscares en una rialla folla.

Comentaris (2)04-12-2011 08:01:00poesia

Salt d'arrel

A la ciutat antiga hi rellisca
un salt d'arrel sobre el seu passat de pedra.
Als finestrals no hi ha llum,
i sota les teulades de molsa
l'únic xivarri és el de la fauna salvatge,
res de plors d'infants
ni del lament dels ancians
i encara menys cap rastre
del goig dels enamorats.
A l'exterior, fa molt que no es recorden
ni els debats públics ni els dies de mercat,
només silenci de segles
i pedra i vida que es barregen.


Poema escrit tot seguint aquesta proposta.

Comentaris (0)13-11-2011 11:19:33poesia

Font del Ferro

Flor que creix per tota banda
amb regor d'aigua o de plor
jo vull fer-ne la garlanda
pels silencis del meu cor

Antoni Salvà


Foto: Font del Ferro, a la vora de Viladrau.

Comentaris (0)18-10-2011 21:13:33coses de fora, coses que veig, poesia

Font del Noi Gran

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és com la gràcia

o l'aigua pura i dura

d'una font emboscada.

Carles Riba


Fotografia: Font del Noi Gran, Viladrau.

Comentaris (0)30-08-2011 18:42:30poesia

En la quietud sonora

Comentaris (2)18-08-2011 13:39:19coses de fora, poesia

Un món de mots

He jugat amb els mots intensament
i amb ells he narrat les històries més belles.
He creat un llegat fantàstic i real,
un món de mots fet de mots del món
on tot és possible, car amb paraules
la frontera de la raó es difumina.
He jugat fort a crear un món de mots
i he completat, veloç, la partida.
Del taulell d'aquest joc em queda, tan sols,
reposar en el silenci, la casella final.


Poema escrit seguint aquesta proposta. El quadre és La mort de Chatterton, pintat per Henry Wallis l'any 1856. Sobre qui era Thomas Chatterton, copio algunes paraules de l'enllaç anterior: considerat el primer escriptor del Romanticisme anglès. El seu suïcidi amb una dosi d'arsènic als disset anys i el fet de no haver-se-li reconegut el seu geni en vida, el convertiren en un heroi del preromanticisme anglès. Als onze anys, Thomas Chatterton ja va composar una sensacional ègloga. Va al·legar -i el van creure- que es tractava d'un vell manuscrit del segle XV, l'autor del qual -va precisar- era el monjo medieval Thomas Rowley, que, como és natural, no existia. A aquest tal Rowley se li van sumar altres figures fantàstiques. Chatterton, per fer més versemblant la farsa, els va fer composar poemes, balades, genealogies, biografies i autobiografies, peces periodístiques i teatrals, sàtires. Els va fer conèixer-se mútuament, escriure's cartes, editar-se, traduir-se.

Comentaris (0)07-08-2011 12:21:58poesia

Font de les Paitides

Aquesta font és molt a la vora del poble de Viladrau, tocant al camí que va cap al turó dels sis avets. L'aigua és excel·lent, i tot i que ja és dins d'un terreny privat, el propietari permet que s'hi omplin garrafes d'aigua (sempre que no se'n faci un gra massa), cosa que fa que sigui una font bastant concurreguda. Amb el pas dels anys, la inscripció amb el poema que li va dedicar Guerau de Liost es llegeix amb dificultat i fins i tot se'n perd una part del text.

Entre les feixes esgraonades,
cada una d'elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D'una pomera que ja s'esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.

Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l'aigua bellugadissa.

I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.

Guerau de Liost

Comentaris (0)02-08-2011 21:01:33coses de fora, coses que veig, poesia

M'agrada transitar

M'agrada transitar el territori dolç dels teus petons. Regalar-te un poema cada vespre. Enfonsar-me en la lluïssor d'uns ulls feliços. Tres metres endins d'una mar només mig encalmada, saltar cada ona. Compartir paraigües escoltant com sona el ruixat dins l'espai esquifit d'eixutesa comuna. Intercanviar missatges xifrats pell a pell, sense ni saber-ho. Respirar la flor que creix en el racó més indòmit de la serra. Xuclar l'orxata amb una canya. Escoltar les campanes dels tres quarts de silenci de la matinada. I, respirant al teu costat, llevar-me.

Comentaris (2)17-07-2011 13:58:29poesia

Oh Magalí

- Oh Magalí, ma ben amada!
Guaiti ton cap al finestró!
Escolta un poc aquesta albada
de tamborins tota dolçor.

Lluu dels estels la munió;
l'aura és callada...
Mes els estels s'esblaimaran
quan et veuran!

- A la cançó que el bosc entona
més que a ta albada jo faig cas:
me'n vaig a mar, i en poca estona
tornada anguila ja em veuràs.

- Oh Magalí! Quan tu seràs
el peix de l'ona,
un pescador jo em tornaré:
te pescaré!

- Oh! Mes, llavors, si et fas pescaire,
ton volantí quan llançaràs
jo esdevindré l'ocell volaire,
vola que vola i volaràs!

- Oh Magalí! Quan tu seràs
l'ocell de l'aire,
un caçador jo em tornaré:
te caçaré.

- A l'aucelleta més garrida
quan vulguis tu parar ton llaç,
jo esdevindré l'herba florida:
m'amagaré pels pedregars.

- Oh Magalí! Mes, si tu et fas
la margarida,
jo l'aigua clara em tornaré:
te regaré.

- Si tu et tornesses l'aigua pura,
jo esdevindria nuvolàs,
i endreçaria, a la ventura,
cap a l'Amèrica mon pas.

- Oh Magalí! Si tu te'n vas
lluny per l'altura,
l'aura de mar jo em tornaré:
te portaré.

- Mes si tu et fas la marinada,
quan de seguir-la provaràs
jo esdevindré la calorada
que escampa el sol quan fon el glaç!

- Oh Magalí! Quan tu seràs
la soleiada,
la sargantana jo em faré
i te'm beuré.

-
Si et fas rèptil de dura esquena,
quan pel pedreny t'amagaràs
jo esdevindré la lluna plena
qui dels bruixots fa llum al pas.

- Oh Magalí! Quan tu seràs
lluna serena,
jo blanca boira em tornaré:
t'embolcaré.

- Mes, si la boira m'emmantella,
encara presa no em tindràs,
jo esdevindré rosa-poncella
entre espinals, i no m'hauràs.

- Oh Magalí! quan tu seràs
la rosa bella,
la papallona jo em faré:
te besaré.

- Corre que corre, bé et pots moure!...
Jamai, jamai m'agafaràs:
jo de l'escorça d'un gran roure
me vestiré sens fer-te cas.

- Oh Magalí! Mes no seràs
encara a lloure:
jo branca d'heura em tornaré:
t'abraçaré.

- Quan et creuràs tenir-me estreta,
sols un vell roure agafaràs;
seré a Sant Blai ben tancadeta,
i el monestir barra ton pas.

- Oh Magalí! Mes, si tu et fas
monja blanqueta,
el teu confés jo em tornaré:
t'escoltaré.

Frederic Mistral
Mirèio, chant III
(
Traducció de Maria-Antònia Salvà)

Comentaris (0)12-07-2011 18:49:00coses de fora, poesia

La memòria del cos

"No em fall record del temps tan delitós" Àusias March

Mig nua se't dóna i tu la prens i ella vessa, humida, imponent. Plena de llum, t'atreu el seu cos que té mil secrets. Ara tu et dónes i és ella qui et pren i emboca el teu sexe àvidament i el temps s'atura i t'hi buides del tot. Plena de llum, vinclada, fremint, fent collades, perlada de suor, amarada - els cabells embullats a les teves mans - amb els llavis oberts regalimant lluors, lentament llamineja i s'embeu la darrera gota que t'ha brollat. Tot el plaer concentrat en un punt. La llum. El llampec de l'instant que custudiaràs sempre als ulls i a la carn.


Fragment de Els ulls que vindran, de Jordi Carrió, un dels llibres que l'editorial Fonoll em va regalar com a premi dels jocs literaris d'en Jesús Tibau.

Comentaris (0)05-07-2011 21:24:55coses de fora, llibres, poesia

Font de Sant Marçal

Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica de seny.
Ací tens una font que parlar-te podria.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.

Guerau de Liost (1878-1933)

Comentaris (4)28-06-2011 20:43:31coses de fora, poesia

Corrandes d'exili

Pere Quart recitant les seves corrandes d'exili.

Comentaris (3)14-06-2011 23:16:18coses de fora, poesia

Sol

Sol.

A dalt, al cel, és un astre.
A baix, a terra, és un home.

L'un dóna llum i mira,
l'altre veu ombra i plora.

L'un veu el món al voltant, com gira,
l'altre el veu sobre el seu cap, com cau.

L'un és al seu lloc, com sempre,
l'altre s'ha perdut i no es troba.

Són dos, per tant ja no són sol.
Però no deixen de ser, tots dos,
sol i sol.

Comentaris (1)05-06-2011 22:54:27poesia

Les gorges

A Sant Martí del Canigó

la veu ressona que us esglaia.

Diu: Catalunya!

i la remor

sempre contesta:

Esclava a Espanya.

Si prens coratge

els ulls al cel

i alces el braç — gest de venjança,

a Sant Martí sents una veu

i a cau d'orella:

També a França.

Joan Salvat-Papasseit

Comentaris (1)24-05-2011 19:43:35coses de fora, poesia

Tuilagi

Henry Tuilagi és un jugador de rugbi samoà de la USAP. Té una constitució física molt potent que fa que cridi l'atenció fins i tot enmig de professionals de primer nivell. Quan agafa l'oval, surt disparat cap endavant i sembla que res no el podria aturar, els contraris suen tinta per frenar-lo. Em va impressionar quan el vaig veure a l'Estadi Lluís Companys, tant imponent enmig d'altres jugadors professionals, que és el mateix que dir que destaca enmig d'altres homes ben cepats.

De les antípodes estant va venir
a jugar al rugbi, i d'una manera notable
va adoptar allò del 'sempre endavant'.

Força, decisió, empenta sense igual
surt disparat tant bon punt té l'oval
i carregant les defenses fa tremolar.

També és una ferma muralla:
quan ell es planta ningú no passa
i amb força titànica avança Perpinyà
sempre endavant fins a l'assaig final.

P.D. Avui, a les 16 hores, en acció a les semifinals de la Heineken Cup (copa d'Europa) en directe a Esports 3.

Comentaris (0)01-05-2011 11:34:05poesia

Gruyère

He estat devorat per un cuc amb fam de lectura
i gens de paciència, un monstre àvid de lletres
que m'ha deixat sense arguments, buit per dins,
foradat en una mar de freses inconnexes.

Sóc el llibre gruyère, sense principi ni fi
ni ningú que m'entengui, tret d'un animal
que em porta a dins, digerint tinta
i amagant les meves aventures sense igual.

Ara, que ja no tinc sentit, vull marxar per sempre,
dels mots que em resten n'improvisaré una rima,
tres quartets escadussers per resseguir, lluny estant,
la papallona on volen les aventures que abans jo tenia.


Poema escrit seguint aquesta proposta.

Comentaris (0)17-04-2011 17:50:10poesia

Antonio, mestre perruquer

Antonio,
mestre perruquer,
ha sorprès a la seva muller
en amorosa baralla
amb un tercer,
i el cap li talla,
amb la navalla
tot cridant:
Traïdora! Infidel!
i tot pensant:
Bonica i barata
obtinc així
una testa model
per a l'escaparata.


Pere Quart. De la sèrie de les decapitacions. Déu n'hi do com n'és, de bèstia. El primer cop que el vaig llegir m'hi vaig trencar de riure. Aleshores no estava de moda parlar de violència domèstica als telenotícies ni res d'això.

Comentaris (1)12-04-2011 21:47:29coses de fora, poesia

Gargots entortolligats

Dibuixo la vida amb gargots entortolligats

mentre en el fons del seu forat

m'hi espera un tauró de pou,

un mossegador ferotge, ancestral, despietat,

que queixala tots els condemnats

a la presó del reialme del seu fons.

Enfront d'aquest monstre tan perillós

i del fort sotrac de la seva amenaça

sols hi puc enviar, alternativa boja,

una expedició pirata

dins d'una ampolla de cristall

que amb pota de pal, un ull de vidre

i una barba malgirbada

podrà forjar, a cops d'espasa

l'heroica fi de l'animal.

Sense tauró, del fons del pou

n'emergirà solament aigua fresca,

transparent, prístina

i amb flaire de llibertat.

Comentaris (2)20-03-2011 10:23:27poesia

Nit de foc

Arraulit en llarga nit de foc

trenco el silenci amb l'udol

de pena eterna i calenta.

Brogit eixordador de flames,

esclat de llàgrimes en sortidors

que canten misèries.

Enmig de l'esclat roent

un gran clam de xiscles, rius de sang

i mars de mirades perdudes.

Trist, sol, fujo encongit

i cerco amagatall en la terra

per enterrar els meus laments.


Imatge: Gos semi-enfonsat, de Goya. Poema escrit seguint aquesta proposta.

Comentaris (0)27-02-2011 10:33:45poesia

Aviat, massa aviat

No tenia nom, ni veu, ni rostre.

Tan sols era una il·lusió,

un somriure molt més ample

que l'oceà entre València i l'Alguer,

una mirada més clara

que la lluna plena amb cel serè.

Amb tot això era un no-res,

un cigronet amb una estança

també petita, prou per no fer

ni créixer un bocinet la panxa.

Però va decidir marxar,

no va esperar la seva hora

i va abandonar la casa

sense tenir ni nom, ni veu, ni rostre.

Comentaris (2)06-02-2011 21:51:29poesia

Lo lledoner del meu vilatge

Lo lledoner del meu vilatge
(quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
ha conservat tot son brancatge?
Hi fa cada any son niu l’ocell?
Encara es veu baix son fullatge,
amic dels infants al bressol,
voletejar —rient imatge—,
com vespres d’or, los raigs del sol?

Pere Talric (Serrallonga, Vallespir, 1810 - París 1888)

Comentaris (0)01-02-2011 21:23:58coses de fora, poesia

Rereguarda

Vaig entrar a l'Horta per la porta del darrere

somniant nedar en una catifa verda

abans no en trenquin del tot les cadenes.

Anhelava un silenci trencat només pel vent,

una mar de vida, fruit del miracle del reg

i de la suor del llaurador treballant fins a ponent.

Silenci de verd. Cançons d'Horta

i la silueta gris d'horitzó

com una amenaça incerta, latent.

Voldria ser el llindar de l'Horta

i en sóc només rereguarda.


Aquest poema inspirat en una foto de Francesc-Andreu Garcia el vaig escriure seguint una proposta d'en Frances Arnau

Comentaris (2)16-01-2011 11:28:34poesia

Pinzellades de jo

Vergonyós per davant,
desvergonyit per darrere.
Introvertit o capficat,
qui sap,
potser un xic despistat.
Formal, potser, de primeres,
i amb un punt esbojarrat
que pot, si no te l'esperes,
deixar-te ben esborronat.
Lletraferit discret
amb un toc de distret,
de tarannà poc xerraire,
i si vull fer de cantaire
és a la intimitat i enlloc més.
De seny, potser un xic massa
i de rauxa un xic me'n manca,
per equilibar-los a tots dos,
tinc molt bona eina en l'humor.
En la vida he anat triant
però no sempre encertant,
i no perdo l'esperança:
puc gastar-me més d'un sou
buscant escomençar de nou
amb il·lusió i cap recança.

Comentaris (0)02-01-2011 11:04:26poesia