Dues germanes es retroben després de molts anys a la casa de la seva infància, el dia de l'enterrament de la seva mare. En l'ambient resclosit de la casa cantonera, que ha d'anar a terra l'endemà, i amb l'acompanyament de les (poques) coses que els hi queden per repartir-se, hi floten tots els secrets que en el passat varen trasbalsar la família per sempre.
No es pot dir que el tema dels secrets familiars enterrats sigui nou. És un tema recorrent a la literatura perquè també és un dels grans temes de la vida humana. El que sí que puc dir és que el llibre és una petita joia que m'ha atrapat i que he devorat ben de pressa. Molt fluid de llegir, molt ben travat, uns personatges molt ben elaborats i les revelacions que van apareixent i que absorbeixen. Una escriptura magnífica.
La Sílvia Alcàntara va publicar la seva primera novel·la, Olor de colònia, fa tot just dos anys. Aleshores en tenia seixanta-cinc. Si aquella em va agradar molt, a La casa cantonera assoleix amb escreix les bones expectatives generades per la novel·la anterior. Potser no ha començat a publicar jove, però desitjo de debò que ens segueixi regalant els fruits de la seva ploma per molt de temps.
