login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Enmig

Enmig de les paraules, silenci.

Enmig del silenci, paraules.

No és el mateix. No és diferent.

Enmig del cel blau un vol d'ocell.

Enmig del cel blau un núvol blanc.

Ni és diferent ni és ben bé igual.

Enmig de la mar una balena.

Enmig de l'oceà una illa deserta.

Quina és quieta i quina es mou?

Aquest vers no vol dir res.

Aquest vers no té sentit.

És ben bé això. No és ben bé així.

Comentaris (4)29-04-2012 14:19:24poesia

Esperant tastets

Avui tocaria publicar els tastets d'aquest mes. Però sóc fora de casa i amb el navegador del telèfon no me'n surto. Els trauré tan aviat com pugui.

Comentaris (0)28-04-2012 12:04:42coses que passen, tastets

Arbres (42): Dibuixant com un nen

Comentaris (0)26-04-2012 23:10:45arbres, tonterietes

Olor de primavera

Molt a la vora

l'olor de primavera

enlluernadora

Comentaris (0)25-04-2012 21:01:55haiku

Parlar, estimar i més parlar

Fa molt Sant Jordi. Moltes gràcies al grup Brou!

Comentaris (0)23-04-2012 22:21:38aportacions, coses de fora, poesia

Lluna

La lluna plena enyora el seu espai sota els fanals de la ciutat, i passejar la seva llum per on li vaga en les nits fosques.

Comentaris (3)22-04-2012 19:22:12nanorelats

Finestra (II): Agorafòbia, de deòmises

In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

(R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])

Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
De l'apnea continuada, i a grans braçades em desteranyino
D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.

Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és d'en deòmises.

Comentaris (0)21-04-2012 13:47:58aportacions, poesia

Pares el temps d'una paraula

Pares el temps d'una paraula.
Si, per entendre ses raons,
fulla i flor mesclen cel i ombra,
alegres la meitat del món.

Pares el sol d'una paraula.
Només per dir-li el meu amor,
cessa el caminar de corona
enmig del cel del nostre món.

Llavi ofert en separar-se
mendicaire i fascinador,
trèmola al cau de ta pregunta,
l'aigua del bes com una flor.

Pares el jorn d'una paraula.
Un sol dia ens lliga, i és enllaç
cada hora feta a mida nostra
arrodonida entre el seu braç.

Bressant-la sens que se n'adoni,
com per adormir el seu impuls,
crees amb intuïcions d'amant
els murs de nostra solitud.

Jordi Pere Cerdà

Comentaris (0)19-04-2012 23:52:25coses de fora, poesia

Fulles seques

Les fulles seques

del camí de fageda

mesclen estacions

Comentaris (0)18-04-2012 19:06:33haiku

Sobre prínceps blaus

Vet aquí una altra perla de la mateixa persona. Perquè sí, estic segur que aquesta altra pintada que he trobat avui té la mateixa mà al darrere. Torno a dir el que vaig dir: si no té un blog, que l'obri.

Comentaris (0)16-04-2012 18:56:52coses que veig

Retrobament

Vaig escriure aquest petit relat ara fa sis anys. M'impressionava que hagués pogut passar una cosa així. A la meva imaginació no hi entrava que hagués pogut passar com qui diu a tocar de casa. Estic en estat de xoc, enfadat i trist.


Mentre enfilava l'Avinguda Corrientes repassava, en un exercici mental, tot el que li volia explicar al Máximo Zanetti. Ell es pensava que ens havíem citat per a compartir partitures de clarinet, perquè la veritat, allò que de debò m'havia fet marcar aquell número de telèfon per quedar amb ell, només li podia dir a la cara.

No tenia ni idea de com reaccionaria quan sapigués que, en realitat, la raó de la nostra cita era molt diferent. Duia al damunt una còpia de totes les proves que havíem pogut acumular després d'anys i anys de barallar-nos amb un laberint de burocràcia i de silencis. I aquest era el moment culminant de tots aquells anys de lluita. Havia quedat amb un noi que no coneixia per dir-li que aquells a qui havia anomenat pares no eren realment els seus pares. Que els seus pares de debò, els nostres pares, havien desaparegut feia molts anys, durant la dictadura, quan la mare estava embarassada d'ell. Que la seva àvia, la nostra àvia, amb qui jo m'havia criat, feia molts i molts anys que es manifestava, cada dijous, a la Plaza de Mayo. En definitiva, anava a dir-li a un noi de gairebé trenta anys que tota la seva vida era una mentida. I anava, també, a retrobar-me amb la meva veritat.

Vaig baixar de l'autobús urbà, havia arribat a la xocolateria. Amb un cop d'ull ràpid a la barra en vaig tenir prou per localitzar el noi que buscava. Aquell rostre esprimatxat, aquell nas, eren la viva imatge de les antigues fotos del pare. Ell també va intuir de seguida que jo era la noia amb qui s'havia citat. Vaig demanar una xocolata amb xurros i tot seguit vem anar a seure en una petita taula al fons del bar. Jo estava molt nerviosa. Mentre remenava la xocolata, una mica massa espesseïda per al meu gust, vaig decidir no esperar més. Tres dècades de mentides ja són prou temps. Amb gran dificultat, vaig començar a parlar:

- Máximo, veuràs... realment no he vingut a parlar de partitures de clarinet...

Comentaris (0)15-04-2012 11:27:53coses que passen, relats

Les amnèsies de Déu

L'estil d'en Joan Daniel Bezsonoff el trobo molt original, amb les seves descripcions de personatges basades en els llibres que llegeixen, la música que escolten, per quins carrers els hi agrada passejar o l'accent amb què parlen, o també amb la seva abundància de cites i en molts idiomes, en aquest llibre com a mínim, de memòria, n'hi ha en francès, alemany, anglès, occità, romanès, castellà o cors. M'agrada molt, també, el seu sentit de l'humor que queda molt ben recollit en el començament del llibre, amb una frase inicial que m'ha encantat: Mossèn Puig s'estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant: l'Alexandrine Bouisse, vídua d'un funcionari colonial que havia mort a Madagascar en caure d'un cavall. La novel·la se centra en la història dels Puig, una família noble del Vallespir, en l'època de la Segona Guerra Mundial, amb la desfeta de França i el col·laboracionisme amb el règim alemany.

Comentaris (2)14-04-2012 11:32:26llibres

Finestra (I): Tenebra i llum, de Carles Ferran

Que l’albada atenuï
la tenebror de l’ànima;
només la llum
pot assetjar l’ombra.


Vaig tenir la sort de convocar el repte poètic visual número 207 de la pàgina de Relats en Català. Vaig proposar de fer poemes inspirant-se en aquesta fotografia d'una finestra. Algunes de les participacions que hi va haver les aniré penjant aquí. Aquest poema d'avui és d'en Carles Ferran.

Comentaris (0)13-04-2012 19:26:37aportacions, poesia

Flaire

La flaire dolça

de les flors de muntanya

fa pessigolles

Comentaris (1)11-04-2012 18:58:13haiku

Sabates abandonades (11)

Diria que són unes sabatilles d'estar per casa que ja no s'estaran gaire per casa. Una llàstima, perquè es veuen noves i còmodes, però han trobat un destí estrany en una vorera amagada, on no hi passa gaire gent, com si vulguessin mantenir un record de la tranquil·litat de la llar en la seva estada al món exterior. O potser busquen a fora una tranquil·litat que mai no van tenir a casa...

Comentaris (2)09-04-2012 17:24:30sabates abandonades

Tren de primavera

El paisatge sec no vol creure's que ha arribat la primavera. Tot i el sol, hi ha una calma que ho atura tot, fins i tot els molins de vent, alçats al cel sense cap moviment ni del cos ni de la ment. El tren, tot i que és lent, és un xiscle agut que forada la plana, una barrina que perfora la calma, una ferida en la pau amb cicatriu i sense fer la guerra.


Foto: josef.stuefer via photopin cc

Comentaris (0)08-04-2012 11:20:37prosa poètica

Gent letal

Novel·la divertida, irreverent, molt enginyosa i amb un toc absurd. El protagonista és un agent antiterrorista que treballa com a assassí a sou en les seves estones lliures, capaç de matar perquè sí i després jugar-se la pell per ajudar a una nena orfe i cremada. Els mafiosos envien sicaris en menys temps del que cal per dir “bon dia” i les revenges, a més a més de fredes, poden ser terriblement enrevessades. Una novel·la del gènere negre que a la vegada és una mena de mofa del gènere negre per la manera d'exagerar-lo, que resulta divertida i refrescant. Em sembla, encara no m'he informat bé, que hi ha continuacions, i algun dia les llegiré, i tant.

Comentaris (0)07-04-2012 17:47:49llibres

Arbres (41)

D'això se'n diu una forma ben recargolada. Amb tants embolics que es fa sobre ell mateix, sembla que al final no hauria de trobar el camí cap amunt i que podria créixer en qualsevol direcció, però queda clar que el sentit de l'orientació, per molt que es pugui marejar, no li falla.

Comentaris (0)06-04-2012 18:43:40arbres

Torrents d'aigua

Torrents d'aigua

per qualsevol racó

del bosc humit

Comentaris (0)04-04-2012 20:32:57haiku

Una mica d'exercici

En faig massa poc sovint, i per tant estic en molt baixa forma. Avui he agafat la bicicleta només per bellugar, no per anar enlloc. A més a més, estrenava casc. Una hora i mitja, gairebé vint-i-dos kilòmetres, a una mitjana de catorze punt sis kilòmetres per hora. Òbviament, no és gran cosa, però està prou bé per a algú que no belluga gaire com jo. A més a més, el GPS pot mesurar distàncies i velocitats, però de quantificar els moments de felicitat no en té ni idea.

Comentaris (0)01-04-2012 13:55:35coses que passen