login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Estirar la cadena

Per qüestions naturals, entro al lavabo de la cafeteria. Per qüestions diguem-ne també naturals, però no tant passo un instant desagradable. Qui sigui que ha passat abans no ha estirat la cadena. Quin fàstic! Però... estirat la cadena? Quan era petit a la majoria dels lavabos s’havia d’estirar una cadena per buidar el dipòsit, però ara això es veu cada vegada menys, el més comú dels models d’avui dia és el de prémer un botó. Però, de prémer un botó, com era el cas en aquest lavabo de bar, en seguim dient estirar la cadena.

Comentaris (2)30-06-2011 21:10:04coses que penso, coses que veig

Balcons

Sempre és humit

el matí en els balcons

abocats al riu

Comentaris (3)29-06-2011 21:32:58haiku

Font de Sant Marçal

Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica de seny.
Ací tens una font que parlar-te podria.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.

Guerau de Liost (1878-1933)

Comentaris (4)28-06-2011 20:43:31coses de fora, poesia

Regal (sense saber-ho)

Sense pensar-ho, ni voler-ho, ni proposar-s’ho, el veí del costat m’ha fet un regal que s’ha infiltrat espontàniament per l’escletxa que separa els nostres balcons.

Comentaris (3)27-06-2011 19:36:41coses que passen

Les claus perdudes

El rumor comença a créixer enmig de la filera, que cada vegada és més llarga. Sant Pere ha perdut les claus. La porta del cel és tancada. Segueixen arribant morts i més morts, el núvol d'espera ja està gairebé ple. La tauleta de recepció és buida, no hi ha ni un trist angelet a qui se li pugui preguntar què passa, i van arribant cada vegada més morts, esperant conèixer la que serà la seva nova casa per la propera eternitat.

Uns quants núvols més enllà, l'arcàngel Sant Gabriel s'està molt quiet, rumiant profundament, bellugant les ales amb aquell tic tant característic que té quan està nerviós. "Aquest Sant Pere", pensa, "mira que n'arriba a ser de despistat. L'ha feta bona, si això hagués passat fa cent anys, encara rai, però avui dia, amb tota la quincalla de satèl·lits i porqueries que els humans han escampat per aquí, qualsevol troba res. I a sobre en Rafel, que és el que té més bona mà amb aquestes coses, s'ha quedat darrere la porta i no s'hi pot comptar. L'amo potser és lent per a la còlera, però si no arreglem això aviat tota la col·lectivitat dels àngels i dels sants ja ens podem posar a tremolar."

Sant Pere encara no s'ho pot creure. Ha mirat i remirat per totes les òrbites, però no ha trobat ni rastre de la clau perduda. Cal trobar una solució aviat. Cada vegada hi ha més gent esperant, alguns feia molt temps que no es dutxaven quan s'han mort, i tot i que el núvol d'espera està molt ben ventilat, l'ambient comença a ser cada vegada més sufocant. A més a més, els ànims sembla que comencen a escalfar-se, i com els pobres recent morts facin molt de rebombori, no se'n lliura ni un, d'anar a l'infern. Cal una solució provisional, però tot i ser apòstol i màrtir Sant Pere té massa vergonya com per explicar a la gent el que passa. Per sort, Santa Rita, la dels impossibles, s'ha quedat fora. Tot i la seva fama de ser capaç d'enfrontar-se amb qualsevol cosa, necessita aclarir-se quinze vegades la veu abans de pujar al núvol fatídic a pronunciar les paraules sens dubte més increïbles que s'hagin escoltat mai per aquell indret:

- Senyors, ho sentim molt però se n'hauran d'anar tots al purgatori per un temps indefinit. Tenim un problema tècnic que de moment no l'arregla ni Déu. Esperem solucionar-lo aviat. Disculpin les molèsties.

Assegut en estat quasi hipnòtic a la seva cadira de foc, el Dimoni acarona les claus que acaba d'aconseguir. El seu triomf més gran en tota l'eternitat.

Comentaris (2)26-06-2011 10:42:03relats

Tastets (6)

Un cop més, ja tenim els tastets aquí. Això és el que he destriat aquest mes:

Impromptus: Nevava Primavera

Marta Perez i Sierra: vídeo pati davinci

Poemes des de l'Alguer: La notte/La nit

Enfilant finestres: Orenetes, Però a vegades

A la llum d'un fanalet: Trobar la clau

Més enllà: Descobrir paratges

Comentaris (0)25-06-2011 18:21:23tastets

Arbres (22)

És un pi petit, recargolat, amb poc fullatge. Això sí, té una vista preciosa de Montserrat, i frueix cada dia del plaer de contemplar les belles formes de la muntanya.

Comentaris (0)24-06-2011 15:09:05arbres

Arnes i per allà baix...

Vaig tenir la sort de passar el cap de setmana passat a Arnes, a la Terra Alta, gràcies a un cop de sort i a la gentilesa de la gent de La Premsa, que fa uns mesos van oferir un cap de setmana d'allotjament com a premi dels jocs literaris d'en Jesús Tibau. Hi vam estar fantàsticament bé i vaig tenir l'ocasió de trepitjar una terra que no coneixia. Em va encantar. Hi tornaré, n'estic segur.

Vam anar-hi sense plans massa concrets, una mica sobre la marxa, amb molta tranquil·litat. Al final, vam fer una mica més de turisme de pobles que de natura, en contra del que havíem previst, però també va estar molt bé perquè la veritat és que els pobles de per allà, començant pel mateix Arnes, s'ho valen. Només cal veure la posta de sol que ens va rebre el divendres al vespre (evidentment, la qualitat de la foto li fa perdre bona part del seu encant, ja ho sento):

A més a més d'Arnes i el seu simpàtic museu (Casa de la Mel), també ens esperaven alguns pobles propers de la part més meridional de l'Aragó de parla catalana, com per exemple Vall-de-Roures, una autèntica delícia i on vaig tenir el goig de conèixer personalment la Llibreria Serret, de la que m'havia parlat, també, en Tibau. O Queretes, on vam tenir un petit contacte amb l'escriptura dels antics íbers.

I diumenge, abans de tornar, ens vam acostar al gran riu, a lo riu Ebre. Un regal de viatge, i mai millor dit.

Comentaris (1)23-06-2011 20:30:35coses que passen

Mig desapercebut

Mig desapercebut

vora la font tan bella,

mosquit a l'aguait.

Comentaris (2)21-06-2011 21:47:13haiku

Sota el cel blau

Sota el cel blau

sols unes fulles verdes

i cants d'ocells.

Comentaris (2)15-06-2011 19:26:22haiku

Corrandes d'exili

Pere Quart recitant les seves corrandes d'exili.

Comentaris (3)14-06-2011 23:16:18coses de fora, poesia

Que no perdi

La situació començava a ser dramàtica. Mentre intentava mantenir com fos la meva expressió impassible, vaig notar com la suor em començava a regalimar per diferents parts del cos. A la meva dreta podia llegir la mateixa desesperació, tot i estar molt ben dissimulada sota un rictus hieràtic de jugador expert. A la meva esquerra, el pànic es podia llegir d'una manera ja clara i evident, ja no quedava ni rastre d'aquell aire atrevit i despreocupat d'una estona abans. I, just al meu davant, la Jana, com tota l'estona absolutament insondable, amb la mateixa expressió enigmàtica e sempre.

Calia evitar que ella perdés. Com fos. Jo ja no sabia què fer. Aquella escala de trèvols que tenia en aquell moment a la meva ma dreta amenaçava amb la pitjor de les fatalitats. I, desgraciadament, el malson es va fer real quan tots els jugadors vem ensenyar les nostres cartes. A la Jana li tocava fer de reina de l'espectacle.

I va complir perfectament amb el seu paper: amb moviments lents i precisos, sense ni tan sols la més lleugera insinuació de sensualitat, es va anar desfent, d'una en una, de totes les peces de roba. El seu cos fastigós, arrebossat gairebé tot amb la seva saliva pudent, es va anar fent cada vegada més visible als nostres ulls, mentre ens esforçàvem titànicament per a evitar expressions excessives de fàstic. L'última cosa que recordo d'aquella partida és la visió d'un pubis molt més repugnant del que et puguis arribar a imaginar. Després, res, devia ser en aquell moment quan vaig perdre el coneixement.

Després d'aquella experiència, no he tornat a jugar mai més a les estacions de servei de cap ruta intergalàctica. T'ho ben asseguro: només hi ha una cosa pitjor que jugar una partida de strip poker amb una bavosa andromedana. I és que ella perdi.

Comentaris (0)12-06-2011 10:58:49relats

Camí de sirga

Rellegeixo llibres ben poques vegades, sobretot des d'un temps ençà que la pila de lectures pendents mai no minva. Però feia temps que duia al cap la idea de que volia rellegir Camí de sirga i finalment ho he fet. I és que no sé que té aquest llibre però a mi em sembla màgia pura. Potser és la història coral, potser és el bon humor barrejat amb sentiments profunds, amb un llenguatge molt ric i poètic i amb un tros de la història d'un poble que també té alguna cosa de la història de tots nosaltres. Segurament sigui una combinació de tot plegat el que fa que aquesta novel·la de Jesús Moncada sigui per a mi una de les millors que he llegit mai.

Es tracta d'una novel·la teixida a partir de la història de Mequinensa, la vila natal de l'autor, des de l'època d'esplendor del negoci de les mines de lignit durant la primera guerra mundial fins a la desaparició de la vila sota el pantà ara farà uns quaranta anys. Enmig, les vages dels minaires, la república i la desolació de la guerra i de la postguerra, i els anys de por i agonia per l'inevitable i cada cop més proper enfonsament de la vila sota les aigües. Es tracta, naturalment, d'una novel·la coral amb molts personatges dels quals els principals podrien ser el senyor Jaume i la seva filla Carlota, d'una de les principals famílies burgeses, i l'Arquímedes Quintana i en Nelson, patrons de llaüts, les barques que durant molts anys van solcar l'Ebre transportant riu avall el lignit extret de les mines de la conca. El mateix Neptú, el llaüt capitanejat pel Nelson, es podria considerar un personatge més de la novel·la, en què n'hi ha molts altres que es fan estimar com l'Aleix i la Malena de Segarra, l'Atanasi Resurrecció, Madamfransuà o els Honorats (Honorat del Cafè i Honorat del Rom) i molts d'altres que amb aparicions molt breus li donen al texte molt de colorit.

No crec en lectures imprescindibles ni en lectures obligatòries. Cadascú té dret a triar què vol llegir i quan. Ara, si em fan recomanar les meves lectures preferides, Camí de sirga estarà sempre en un dels primers llocs. Algun dia, ben segur, me'l tornaré a rellegir.

Comentaris (4)11-06-2011 10:57:09llibres

Arbres (21)

El ginkgo em sembla un miracle. És un arbre especial, que s'estira cap amunt amb molta elegància, amb un verd intens i un deix gairebé irreal, com de somni. Trobo que té una aureola de serenitat, com si en el seu perfil la bellesa de les coses fos més transparent. Mirar-se'l una estona és una experiència que pacifica. Suposo que hi té quelcom a veure la forma tan especial de les seves fulles, no conec cap arbre que les tingui semblants.

A la foto, el ginkgo més gran que recordi haver vist mai en viu. Lamento no ser prou bon retratista com per copsar la seva bellesa.

Comentaris (2)10-06-2011 07:01:14arbres

Monument

El monument

voldria ser encara més gran

que la muntanya.

Comentaris (2)09-06-2011 22:38:45haiku

Lot de llibres

Des de l'editorial Fonoll, m'han fet arribar aquest lot de llibres, que correspon al premi que em va tocar per sorteig als jocs literaris d'en Jesús Tibau del mes passat. Moltes gràcies!

  • Els dies que vindran, de Jordi Carrió
  • Estampes. Antologia poètica 1970-2007, de Pere Bellmunt i Beà
  • Finestra i espill, de Josep Vallverdú
  • Orgànic, de Guillem Viladot
  • Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues, de Joan Prats i Sobrepere, Joan Cervera i Batariu i Albert Manent i Segimon
  • Cuina per a no professionals, de Lourdes Martínez
Comentaris (2)07-06-2011 21:46:14coses que passen

Una mica tard

sense suc ni bruc Sense substància ni gràcia

Del gran diccionari de la llengua catalana: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0129481

La mare ho sabia, però no havia passat el filtre de la transmisió generacional. Està bé aprendre-ho, però m'hauria anat bé saber-ho ABANS de que m'ho preguntessin a l'examen de nivell C.

Comentaris (2)06-06-2011 22:42:59coses que passen

Sol

Sol.

A dalt, al cel, és un astre.
A baix, a terra, és un home.

L'un dóna llum i mira,
l'altre veu ombra i plora.

L'un veu el món al voltant, com gira,
l'altre el veu sobre el seu cap, com cau.

L'un és al seu lloc, com sempre,
l'altre s'ha perdut i no es troba.

Són dos, per tant ja no són sol.
Però no deixen de ser, tots dos,
sol i sol.

Comentaris (1)05-06-2011 22:54:27poesia

Arbres (20)

L'alzina contempla com, cap al final del dia, el sol ponent fa brillar un núvol llunyà. Una estampa bellíssima.

Comentaris (1)03-06-2011 06:55:36arbres