login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Tot un exemple de bilingüisme

A l'estació de Sants, ja fa temps que la renfe ha decidit de fer-hi publicitat de les obres del nou túnel ferroviari i de l'estació de La Sagrera. Com no podia ser menys, la informació és perfectament bilingüe. Podríem dir que és bilingüe fins a la fi:

Per si no ha quedat prou clar, sapigueu que a dalt està escrit en castellà i a baix en català. Prefereixo no fer més comentaris.

Comentaris (1)31-01-2011 20:03:22coses que veig, llengües

Rúfia

Es va passar molts anys portant la Rúfia cada dia a la botiga. Ara que s’ha mort tot de sobte, ella ja no vol fer cap altra cosa que esperar-lo allà. Per això, ens veiem obligats a incorporar una clàusula al contracte de venda per la que el nou propietari es comprometi a tenir i mantenir a la Rúfia i a tractar-la amorosament.


Aquest relat és una participació al 190è joc literari d'en Jesús Tibau.

Comentaris (2)30-01-2011 13:02:57relats

Tastets

No sóc cap gran lector de la blogs (i molt menys comentarista), però de tant en tant faig un petit recull, no exhaustiu, d’apunts que m’han captivat. He pensat en anar-los fent el darrer dissabte de cada mes, però no prometo pas ser regular. Vet aquí els d’avui, m'ha quedat una llista força llarga:

tens un racó dalt del món: El núvol que s'emmiralla al riu

A la llum d'un fanalet: La fanal, De blanc caminejant, A recer d'onades

Lluna de Paper: El sol de mitjanit

Llàgrima de lluna: Distàncies

Do de llengua!: Els perills del gimnàs

Col·lecció de moments: Petites o grans absències blocaires

Impromptus: Clivellat

nòmades del vent: 23:15 a little rain, converses de sobretaula...

Col·lecció de moments: Hivern

Transparència: Transparència de fanal I, Les claus del cel

Comentaris (2)29-01-2011 19:47:25tastets

Arbres (4)

Un pi jove contra el cel blau, i el fred de l'hivern sembla una mica menys fred. Com serà quan sigui gran?

Comentaris (3)28-01-2011 19:18:20arbres

No vénen soles

Si més no, això és el que diuen els castellans. Que les coses dolentes mai no vénen soles. Potser és per això que, després de que m'hagi assaltat un virus amb ganes d'incomodar-me m'havia de passar alguna cosa més. Potser és per això que aquest matí just abans de sortir de casa m'he trobat, quan anava a mirar el temps que feia, amb què una finestra no es volia obrir de cap manera. Mecanisme bloquejat (és força vell, sí, però quines ganes d'emprenyar) Potser és per això que ara mateix una xifra molt important no acaba de quadrar, i potser també és per això que un projecte que estava barrinant s'ha complicat força, burocràticament parlant.

Deu ser això, que les coses dolentes no vénen mai soles. De fet, la dita parla de desgràcies, però és que si d'això en digués desgràcies em sembla que estaria exagerant.

Al cap hi ha la fi, tinc un virus que emprenya, sí, però puc seguir fent vida normal, només una mica més lent i prenent-me un xic més de descans. A més a més, amb una repassada ara a la tarda he aconseguit que la finestra es torni a obrir, i ara esperem que duri. I, pel que fa al numeret i al projecte, ja aniran com hagin d'anar.

Apa, donsc fins aquí hem arribat. Ara és el torn de les coses bones, que ben segur que també vénen sempre acompanyades.

Comentaris (2)27-01-2011 19:44:52coses que passen, renegant

Matinada freda

Encara és de nit.

Enmig del carrer quiet,

tremola un home

Comentaris (2)26-01-2011 21:09:43haiku

De sobte, una taronja

No, no hi ha cap taronger al damunt d’aquesta reixa. Per tant, ha d’haver estat un humà el qui ha li ha donat aquesta fi tan estrambòtica a la taronja. Un accident no ho sembla pas. Serà cosa d’un bromista o d’una colla de bromistes?

La ciutat és així, un món ple de petites sorpreses, sovint absurdes o difícils d’entendre. Un indret on enmig de les intencions d’ordre el caos sempre s’hi ha d’acabar escolant d’una manera o d’una altra. Per exemple, aquesta vegada, amb una taronja finada en una reixa.
Comentaris (2)25-01-2011 18:14:58coses que penso, coses que veig

Desembarcament

Desembarcament de Normandia. 6 de juny de 1944.

No hi ha mar sense terra. Ni estiu sense hivern. Ni dia sense nit. Igualment, no hi ha vida sense mort, ni esperances sense pena, ni llibertat sense opressió.

Per això, avui omplirem de llàgrimes de pena l'estiu que s'acosta, tot reviscolant les esperances de que s'allunyi aquest hivern tan terrible.

Per això, avui tenyirem de color de sang aquesta mar, tot anhelant que la mort ens porti una vida millor a la nostra terra.

Per això, avui oprimirem el gallet amb fermesa tot lluitant perquè aquesta llarga nit s'acabi en un nou dia ple de llibertat.

Abandonant les nostres barques vers la platja, avui som mar i terra, som estiu i hivern, som dia i nit.


Això és d'una proposta de relats conjunts!

Comentaris (4)24-01-2011 19:19:06relats

Muuuuuuuu

Amb tantes persones com estem assegudes en aquesta sala, el silenci esdevé quelcom cada cop més dens, fins a tenir textura. Gairebé puc notar com em llisca pels narius entrant i sortint del cos amb cada respiració. Per moments diria que si obro la boca el podria mastegar i tot.

Muuuuuuuu...

La síl·laba del koan, repetida una vegada i una altra, s'ha fos amb el meu cos i ara ja n'és una part integrant més. El temps s'ha aturat. L'espai també. La noció de frontera sembla més absurda que mai, el metre quadrat escàs de terra que tinc per a seure és tan ampli i ple de possibilitats com l'univers sencer. Els gairebé quaranta graus d'aquest estiu abrusador són com una brisa suau i dolça que acarona amb tendresa cada mil·límetre de la meva pell.

Muuuuuuuu...

Recordo aquells dies en què vaig conèixer el mestre i vaig començar amb la pràctica. Semblen dies llunyans, molt llunyans, com si no fossin altra cosa que filaments robats de memòries de vides passades. És realment possible que hagi existit un temps passat en què no m'asseia? Ho trobo irreal, inconcebible. Però va succeir.

Muuuuuuuu...

Aquell que jo vaig ésser passa per davant meu en uns instants, com una projecció reproduïda a tota bufa en una pantalla col·locada al racó de paret que tinc davant. Un home encara jove. Ambiciós. Amb una carrera fulgurant que m'havia dut precoçment fins la sotsgerència d'una empresa molt important de material electrònic. L'enveja de tothom. Fins que vaig prendre consciència de la infelicitat de fons que s'amagava darrere del meu somriure d'anunci de pasta de dents, del buit insondable que amagaven el xalet de la platja i el cotxe de luxe, i que s'han omplert tan joiosament amb una sola síl·laba.

Muuuuuuuu...

De fet, les coses no són tan senzilles. He patit molt en aquest camí. Un mal de cames infernal, cada cop que acumulava hores i hores assegut de cara a la paret. I, encara molt pitjor, un dolor d'ànima esborronador, la sensació de desintegrar-me del tot, de desaparèixer, de convertir-me en un no-res. No hi havia cap més camí que el d'abandonar-ho tot. Evidentment, vaig guanyar el menyspreu de mots dels que abans m'admiraven, i em va fer mal. Però des d'un fons del meu cor més llunyà del que puc abastar, hi va néixer un somriure. Un somriure que és tot jo i que es pot resumir en una sola síl·laba.

Muuuuuuuu...

Abans tenia seguretat, diners, prestigi. Ara només tinc un somriure, la incertesa i una síl·laba.

Dong! Dong!

Sona la campana. Faig una reverència. M'aixeco.

Comentaris (0)23-01-2011 11:05:25relats

El pont del jueus

Feia temps que havia vist aquest llibre i m'havia cridat l'atenció, finalment me'l vaig comprar i ara l'he llegit. Vet aquí una novel·la històrica ubicada en el Besalú de fa gairebé mil anys, en l'època de la construcció del pont sobre el riu Fluvià. La rivalitat entre els comtats de Besalú i d'Empúries fa que sorgeixin un munt de dificultats imprevistes en l'execució de l'obra. Els jueus, amb una presència important dins el poble en aquella època, tindran un paper determinant a l'hora d'aconseguir que la construcció sigui un èxit i en la salvaguarda del comtat de Besalú.

La història és fàcil de llegir i en alguns trams atrapa de debò. M'ha fascinat molt la quantitat de detalls històrics incorporats de la manera de viure de l'època i del Besalú d'aleshores, es nota que hi ha quelcom més que una bona documentació al darrere, hi ha una autèntica passió pel tema que es llegeix perfectament entre línies i que transmet una mica aquest entusiasme. De vegades, fins i tot les ganes d'incorporar història de la bona s'acosten al límit de perjudicar el ritme de la novel·la, però mai no el sobrepassen, sempre fa de bon llegir.

Comentaris (2)22-01-2011 09:50:26llibres

Arbres (3)

Quan d'altres ja s'han nuat del tot, n'hi ha que s'encaparren en mantenir unes restes de record d'allò que van ser i que tornaran a ser. Potser envegen als que són sempre de color verd?

Comentaris (3)21-01-2011 06:57:50arbres

La mida de les coses

Doncs sí, les coses no són sempre com ens volen fer creure que són. He omplert dues ampolles de mig litre d'aigua (de les que faig servir normalment quan surto i m'emporto provisió líquida) amb l'aigua que tenia en una ampolla de litre de vidre de les que tinc a la nevera per fer servir per casa. El resultat, previsiblement, és que amb l'aigua de l'ampolla de litre s'han d'omplir exactament les dues ampolles de mig. No cal ser un setciències per saber-ho. Però vet aquí que:

Em temo que algú ens enganya. Quan ens diuen el volum d'aigua (o de qualsevol refresc) que hi ha en una ampolla, amb quin marge d'error poden jugar? Un dels dos models d'ampolla no conté la quantitat que diu que conté, i si fos un aficionat a fer apostes m'hi jugaria a que és la petita. A mi em sembla una versió líquida d'allò de vendre'ns quatre pessetes per un duro. És a dir, una enganyifa.

Comentaris (6)20-01-2011 18:54:21coses que veig

Camí d'hivern

Camí d'hivern.

Passarel·la de fusta

apartant branques.


A la fanal blau li ha inspirat això:


Cercar recer del fred
acotxant les branques groguenques.
Buscant el sol.

Comentaris (5)19-01-2011 18:16:10haiku

És com un miracle

Una cançó magnífica. Perquè la vida és plena de miracles, si et mires el pla adequat des del turó adequat.

Comentaris (0)18-01-2011 20:50:28coses de fora

Llibres 2010

No ho havia fet mai, però a mig any em van venir ganes de fer una llista dels llibres que havia anat llegint. Ara que ja ha passat l'any, què en faig? No és una llista ni llarga ni curta. Ni tan sols estan en ordre. Ni tampoc no estic segur de que no me n'hagi deixat cap. Jo n'estic satisfet. N'hi ha que me'ls he comprat, que me'ls han regalat, que me'ls han deixat i també de la biblioteca. Heus aquí:

  • La dona silenciosa, de Monika Zgustová
  • Contes del Pirineu català, de Sol Gasch
  • Obaga, d'Albert Villaró
  • Aurora Boreal, d'Åsa Larsson
  • Sang vessada, d'Åsa Larsson
  • La casa de gel, de Joan Pons
  • L'illa, de Giani Stuparich
  • Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís
  • Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff
  • Aquests catalans estan tocats del bolet!, de Jordi Cantavila
  • Arrels nòmades, de Pius Alibek
  • L'últim patriarca, de Najat El Hachmi
  • Ombrívoles, de Víctor Català
  • Nusicaa, de Joan Maragall
  • L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré
  • Contra el vent del nord, de Daniel Glattauer
  • El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda
  • Catoia l'enfarinat, de Joan Bodon
  • El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada
  • Contes del Drac, de Joan Bodon
  • Una tempesta, d'Imma Monsó
  • El Garrell, de Loís Delluc
  • El símbolo perdido, de Dan Brown
  • Versos de tardor, d'autors varis
  • Totes les sortides dignes, d'autors varis
  • Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís
  • Les rambles de Saigon, de Joan Daniel Bezsonoff
  • Diari de Tosa, de Ki no Tsurayaki
  • El temps de les cireres, de Montserrat Roig

Per cert, veig que no hi ha cap relectura. Serà igual, enguany? Segurament no, perquè com a mínim n'hi ha un parell que tinc ganes de tornar-me'ls a llegir.

Comentaris (4)17-01-2011 18:47:59instants passats recuperats, llibres

Rereguarda

Vaig entrar a l'Horta per la porta del darrere

somniant nedar en una catifa verda

abans no en trenquin del tot les cadenes.

Anhelava un silenci trencat només pel vent,

una mar de vida, fruit del miracle del reg

i de la suor del llaurador treballant fins a ponent.

Silenci de verd. Cançons d'Horta

i la silueta gris d'horitzó

com una amenaça incerta, latent.

Voldria ser el llindar de l'Horta

i en sóc només rereguarda.


Aquest poema inspirat en una foto de Francesc-Andreu Garcia el vaig escriure seguint una proposta d'en Frances Arnau

Comentaris (2)16-01-2011 11:28:34poesia

Motorista intrús

Jo volia fer una foto del carrer buit amb el Canigó nevat al fons, i que de passada cal dir que no hauria quedat gens espectacular. De fet, entre la nuvolada i la distància el Canigó gairebé ni es veu. Però vet aquí que un motorista intrús va decidir passar just en aquell moment per esdevenir el protagonista principal (i anònim) de la imatge, caçat en ple revolt i amb un casc blanc lluent que fa un joc perfecte amb el seu vehicle.

Comentaris (2)15-01-2011 10:26:51coses que passen

Arbres (2)

El cel del capvespre és més profund si ens arriba matisat per un fullam dolç i suau.

Comentaris (0)14-01-2011 18:16:37arbres

Flexibilitat

Jo ja ho sabia, que no és el meu fort. Té un avantatge: en aquest aspecte no hi ha gaire gent que em superi en marge de millora. Però el moment precís de trobar-me davant de la situació no és divertit. Al voltant, tothom arriba més enllà, n’hi ha que fan el que cal i d’altres que en fan un succedani. Jo em quedo en una mena de succedani del succedani. Em sento una mica impotent, i faig el que puc sense demanar-me més, paciència i bona esperança.

Sí, que hi farem, de flexibilitat no en tinc gaire, i hi ha una articulació en concret on en tinc tan poca que es podria dir que no és normal. Amb tot això, potser anar a ioga no és una bona idea. O potser precisament és una idea excel·lent.

Comentaris (4)13-01-2011 18:39:18coses que penso

Les pedres passen

Anant en tren

el cel es manté quiet,

les pedres passen.

Comentaris (0)12-01-2011 18:13:55haiku

Sabates abandonades (2)

Vet aquí que amb unes sabates abandonades no n'hi havia prou. Igualment ben posadetes, elles. Em pregunto si hi ha algun bromista per aquest país que es dedica a abandonar sabates. Perquè, ni aquestes ni les anteriors, no semblen prou velles com per llençar-les. Podria ser que hi hagi algú que es dediqui a alliberar sabates com fan aquells que alliberen llibres esperant a veure que se'ls troba? Cosa que, per cert, tinc ganes de fer algun dia. Amb llibres, no pas amb sabates.

Comentaris (4)11-01-2011 22:05:27sabates abandonades

Sabates abandonades

Hi ha moltes maneres de llençar les coses velles. Avui dia, llençar les escombraries és tot un art: cada cosa ha d'anar al seu contenidor corresponent i de vegades les fronteres del que va a un o a l'altre són una mica difuses. Cal assumir-ho. Ara bé, en això de llençar les coses també hi ha qui hi posa força imaginació, com la persona que ha abandonat aquestes sabates i una ampolla d'aigua a sobre d'aquest contenidor de paper. A més a més, val a dir que té un sentit de l'estètica i de la pràctica força lloable, les ha posades en un lloc on tenen una bona visibilitat i un bon equilibri. Sí senyor.

Comentaris (1)10-01-2011 18:22:39coses que veig, sabates abandonades

Sisqueta

Va ser un error deixar que la Sisqueta creixés passant tantes hores amb la Teresa. Jo ja ho deia, una minyona no pot tenir un paper tan important a la vida d'una família. Però el Guillermu, que no pensava en altra cosa que no fos el seu negoci, mai no li va donar gaire importància. Així és com la nena va créixer sense veure gaire al seu pare i fent poc cas de la seva mare, tot el sant dia que si la Teresa per aquí jugant a nines que si la Teresa per allà ensenyant-li a cuinar o a brodar. Estaven tan encaterinades l'una de l'altra que la Sisqueta no volia anar mai al Casino amb les nenes de la seva edat.

Tot es va començar a tòrcer quan la Teresa va conèixer al Ramon i se'n va enamorar. En un tres i no res va deixar marit i servei i se'n van anar plegats, enquimerats tots dos, a mirar de fer fortuna a Amèrica. La Sisqueta, a punt d'entrar a l'adolescència, es va entristir tant que no volia saber res de ningú. Vaig haver d'aguantar com, un cop darrere l'altre, menyspreava tots els meus intents de redreçar-la. No es deixava apuntar ni a piano, ni a tennis, nia fer ganxet ni a res. Es tancava a la seva habitació i prou, i a taula no deia ni un mot.

Fa un temps, va començar a no tornar en sortir d'escola. Molts dies no venia fins l'hora de sopar, o més tard. En dies de festa desapareixia i no volia dir on anava. Que el Guillermu, sempre ocupat amb assumptes de la fàbrica, no parés gaire a casa, encara, però amb la Sisqueta ja passava de taca d'oli. El Guillermu li treia importància, deia que havia passat un gran disgust en una edat molt tonta i que ja se li passaria. Ell sempre amb la seva sonsònia que res no té importància. Però jo patia massa i vaig decidir espiar a la nena.

Vaig llogar un taxi i la vaig seguir a la sortida de l'escola, discretament. Va travessar el turó del Putget i va desaparèixer a l'entrada d'aquella meublée de la vora de la plaça Lesseps. Mare de Déu santíssima! Necessitava saber qui era el carallot que duia a un lloc així a la meva Sisqueta. Em vaig estar esperant allà a prop molta estona, fins que, esglaiada, en vaig veure sortir el cotxe del Guillermu amb la Sisqueta al seient del copilot. És més del que puc aguantar. Me n'hauria d'anar amb el secret, però no m'he pogut estar d'escriure aquestes ratlles.

(Nota trobada a la butxaca del cadàver de la senyora Antònia Masoliver).

Comentaris (2)09-01-2011 12:36:54relats

Les rambles de Saigon

Aquest és un llibre dels primers temps d'en Joan-Daniel Bezsonoff, l'escriptor rossellonès, als anys noranta. Em temo que no és gaire senzill de trobar.

Fer-ne un petit resum és ben senzill. En Daniel Valls, un capità català, ens explica les seves aventures en el Vietnam ocupat pels francesos dels primers anys posteriors a la segona guerra mundial. Ens parla de l'ambient del Saigon de l'època, de les coneixences que hi fa i sobretot de les seves aventures i desventures amoroses, que inclouen des d'amors platònics fins a d'altres salvatgement carnals.

De bon començament em va costar una mica endinsar-me dins de l'ambient de la novel·la, però a mesura que avançaven les pàgines em va anar atrapant. L'autor suposa que el context històric de rerefons es força conegut, cosa que potser sigui certa per a molts lectors de la Catalunya Nord i pels francesos i vietnamites en general, però no en el meu cas. Les peripècies del capità Valls certament ho tenen tot per configurar una vida novel·lesca: un país en una guerra latent en què un atemptat pot trastocar qualsevol situació, amistats a prova de bomba, grans traïcions, amors apassionats, baixesa moral... el nostre protagonista no és, precisament, ni un gran heroi ni una persona exemplar, tan sols una persona atrapada per les circumstàncies d'un temps i dels seus sentiments.

Si algun dia per casualitat cau a les vostres mans, no deixeu de llegir-lo, és un bon entreteniment.

Comentaris (2)08-01-2011 10:29:01llibres

Arbres

M'agraden els arbres. Em semblen una classe d'ésser viu insuperable. Per això tinc la intenció de publicar regularment fotos d'arbres. No sóc ni de bon tros un bon fotògraf ni tampoc tinc bon material (la majoria de les fotos que penjo per aquí són fetes amb el mòbil), però ho faré tan bé com pugui.

Per començar, una bona foto d'hivern, com no podia ser d'una altra manera. Vet aquí un xop observant tranquil·lament el trànsit dels humans per l'autopista.

Comentaris (2)07-01-2011 07:04:00arbres

Un carrer peculiar

A Perpinyà hi ha aquest carrer amb un nom ben peculiar. Qui devia ser, aquest Josep Cabrit? En una recerca ràpida al google no l'he trobat pas. Si en sabeu alguna cosa, m'agradaria que m'ho féssiu saber per satisfer la meva curiositat.

Comentaris (3)06-01-2011 12:35:43coses que veig

Camí d'hivern

Camí d'hivern.

Potser amb la distància

escampa el gris.

Comentaris (0)05-01-2011 18:23:58haiku

Obsessió amb l'ordinador apagat

Estic en una sala similar a la d'un antic lloc de treball. M'he assegut a la taula que hi ha de cara a la finestra, d'esquena a l'ordinador, que gairebé a migdia encara no he encès.
Entra la secretària del director. És l'hora de la dinàmica comuna, que consisteix en cantar una cançó de tipus “missaire jove” entre tots. La veritat, som pocs i musicalment fem pena. Jo procuro anar seguint la lletra i que ningú no es fixi en mi, sobretot no vull que ni ella ni cap dels seus acòlits s'adonin de que ni he encès l'ordinador ni he fet res.
Migdia. Sortim corrents a dinar, uns minuts abans de l'hora. Els que també dinen de carmanyola l'agafen i surten a tota bufa, jo m'he d'espavilar pe mirar de no perdre'ls de vista i poder dinar amb companyia. No tinc temps ni d'engegar l'ordinador abans de marxar com pretenia perquè es quedi encès a l'hora del descans.

Comentaris (0)04-01-2011 18:11:05somnis

Sense calamarsa

Fa fred, però no sembla que n'hi hagi per tant. No hi ha hagut cap gran glaçada, ni tampoc cap pedregada. Què pot haver passat? Per alguna raó que se m'escapa, algú va omplir aquest jardinet de gel. No tinc ni idea de si tenien alguna funció que ignoro completament o si va ser alguna mena de descàrrega clandestina, però així encara li veig menys el sentit. El sol del migdia, en un parell de dies, ha fet el seu fet i pràcticament n'ha esborrat del tot el rastre.

Comentaris (2)03-01-2011 18:24:07coses que veig

Pinzellades de jo

Vergonyós per davant,
desvergonyit per darrere.
Introvertit o capficat,
qui sap,
potser un xic despistat.
Formal, potser, de primeres,
i amb un punt esbojarrat
que pot, si no te l'esperes,
deixar-te ben esborronat.
Lletraferit discret
amb un toc de distret,
de tarannà poc xerraire,
i si vull fer de cantaire
és a la intimitat i enlloc més.
De seny, potser un xic massa
i de rauxa un xic me'n manca,
per equilibar-los a tots dos,
tinc molt bona eina en l'humor.
En la vida he anat triant
però no sempre encertant,
i no perdo l'esperança:
puc gastar-me més d'un sou
buscant escomençar de nou
amb il·lusió i cap recança.

Comentaris (0)02-01-2011 11:04:26poesia

Bon dia i bon any!!!

Bon dia i bon any!!!

Des d'ara aniré penjant les meves cosetes per aquí. El resultat encara no tinc gaire clar quin serà, anirà creixent i prenent forma pròpia. Espero que us agradi!

Ah, també obro un altre espai per recollir els haikus que vagi publicant aquí i d'altres més antics, publicats o no: La fulla al vent

Comentaris (2)01-01-2011 11:51:49coses que passen