login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Nit de foc

Arraulit en llarga nit de foc

trenco el silenci amb l'udol

de pena eterna i calenta.

Brogit eixordador de flames,

esclat de llàgrimes en sortidors

que canten misèries.

Enmig de l'esclat roent

un gran clam de xiscles, rius de sang

i mars de mirades perdudes.

Trist, sol, fujo encongit

i cerco amagatall en la terra

per enterrar els meus laments.


Imatge: Gos semi-enfonsat, de Goya. Poema escrit seguint aquesta proposta.

Comentaris (0)27-02-2011 10:33:45poesia

Tastets (2)

Vet aquí la ració de tastets d'aquest mes:

A la llum d'un fanalet: T'escoltaré cantar

garbí24: Vaig escoltar un dia.

Transparència: Petjades d'or

Impromptus: Ramon; Hanami

bocins de lluna: sobre amants

Lo blòg deu Joan: Sens govèrn estatau

Lluna de Paper: L'emoció surt als mapes

Comentaris (0)26-02-2011 10:37:55tastets

Arbres (7)

Quan és l'hora de que la vida torni a brollar, no hi ha res millor que fer-ho amb un pou de bellesa. A la vora de la reixa, tocant a la frontera, decorant-la, abocant la mirada i la bellesa una mica cap a totes dues bandes, superant barreres subjectives, vet aquí un lloc perfecte per créixer amb harmonia i celebrar la vida.


P.D. La serra_catalana73 n'ha fet una versió en paraules: Hanami. No us la perdeu!

Comentaris (2)25-02-2011 07:02:47arbres

Han fixat la data

M'han fixat una data clau. Aviat, d'aquí a poques setmanes, em jugaré una cosa força important davant d'un comitè a qui he de convèncer, en pocs minuts, de que la meva proposta val la pena. Estaré molt nerviós, ho sé. També sé que puc fer-ho. Ara em toca definir com i amb què gestionaré aquests pocs minuts de camí cap a la glòria que m'han posat al davant. La idea que tinc és vaga, massa vaga encara, cal dir que per sort tinc prou temps per desenvolupar-la. El temps que em donaran, en canvi, és curt, massa curt pel que demana el que jo vull. Per tant, toca madurar un esforç de condensació important, o potser millor que de condensació un esforç de simplificació i senzillesa. Crec que aquesta és la clau, que sigui senzill i potent, o si més no senzill i prometedor.

Comentaris (3)24-02-2011 20:38:43coses que penso

Aigua amansada

Aigua amansada

enmig de la ciutat.

Sol argentat.

Comentaris (2)23-02-2011 21:26:29haiku

I jo em pregunto:

Si els televisors fa un bon grapat d'anys que són en color, ¿per què les vaques encara són en blanc i negre? Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi.

Comentaris (2)22-02-2011 23:08:06tonterietes

Amb retard i poc encert

Els de la sala ens en anem a la platja. Entre que tanco l'ordinador, agafo les coses, torno enrere perquè m'he deixat d'arreglar una cosa... ja els he perdut a tots de vista. No sé on haig d'anar, he de baixar pel carrer Pelai i després no he entès el què.

Ara sóc a l'antiga casa d'estiueig, on he fet una paradeta abans de baixar amb els companys, per agafar les coses que no tenia a punt per a la sortida. Arriba la mare. S'ha fet tard i ja no sé si paga la pena d'anar-me'n.

Sortim amb els de la feina a dinar. M'he deixat la jaqueta amb el talonari, haig de tornar enrere i se'm torna a fer tard. A aquests també els he perdut de vista. Quan arribo al restaurant, després de la jaqueta, em trec els pantalons. Ai, no, que no tocava pas, que això ja no és ni la platja ni la mateixa gent. Intento posar-me'ls de nou sense que es noti que me'ls havia tret, per evitar comentaris.

Comentaris (2)21-02-2011 20:18:18somnis

L'inspector aprensiu

En el seu 194è joc literari en Jesús Tibau ens demana que escrivim un relat de gènere negre que hi càpiga en un post-it. M'hi he posat i vet aquí el resultat:

Comentaris (5)20-02-2011 14:20:35relats

Sense senyal

Per circumstàncies imprevistes faig tard, però no volia deixar de dir-ho.

Comentaris (0)19-02-2011 09:36:11coses que passen

Adéu, Jordi Barre

S'ha mort en Jordi Barre. Ja n'havia sentit parlar, i quan vaig estar a Perpinyà fa un temps me'n vaig entornar amb un disc seu. El primer tast no em va desagradar, i després escoltant-lo més m'he anat enamorant d'algunes de les seves cançons. Segurament, jo no ho sé, era el nord-català més famós. En podeu veure una entrevista que li van fer a TV3 l'any 1992 aquí.

Comentaris (0)17-02-2011 22:07:01coses de fora, coses que passen

Ciutat borrosa

A baix s'escampa

una ciutat borrosa,

mig emboirada

Comentaris (2)16-02-2011 19:31:51haiku

Nadal Encara

Sí, ha passat un mes i mig, però el vídeo és molt bonic, i el títol precisament ve la mar de bé. A més a més d'unes veus precioses, la sonoritat d'aquest occità m'encanta.

Comentaris (0)15-02-2011 21:43:29coses de fora

Tres coses

Només calen tres coses, que a més a més van seguides: obrir-li la porta a una és el primer pas per a la següent. Són:

  1. No pensar
  2. Deixar que passi
  3. Espontaneïtat

Un cop apareixen les tres, es produeixen els miracles. Tancant-los-hi la porta, tot és feixuc. Dir-ho és molt senzill, practicar-ho és més lent i és el pas següent. M'hi acompanyeu?

Comentaris (3)14-02-2011 21:03:00coses que penso

La monja sola

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més.

Es va llevar, com cada dia, una mica abans de trenc d'alba. Seguint, igualment, la seva rutina, es va acostar cap a la finestra. Era un matí de vidres entelats, el primer de l'any i per tant l'anunci de l'entrada d'un nou hivern. Va obrir, va inspirar l'aire fresc amb plaer i va deixar anar una bafarada blanca gairebé invisible, que de seguida es va fondre entre la manca de llum del final de la matinada. Tot seguit, la rutina de cada dia: matines, esmorzar i tota la resta, que es podia resumir en treballar i resar, resar i treballar. En tots aquells anys de soledat després de la gran catàstrofe no havia perdut mai la disciplina de l'ordre.

Al cap i a la fi, al convent hi tenia tot el que calia per viure, i els seus primers anys de vida religiosa ja li havien proporcionat els coneixements necessaris per mantenir un hort sense massa problemes. Es va entregar a la seva vocació d'una altra manera, amb un esperit més ermità. Ben mirat no tenia res de què preocupar-se. Va reduir el seu espai vital a la part del monestir més propera a les grans muntanyes i es va consagrar amb tot el cor a Déu i a la natura. Després d'uns quants anys de no veure a ningú, va arribar a la conclusió de que ella devia ser la única supervivent.

L'home tenia un aspecte esparracat, brut, àdhuc llefiscós. El va veure arribar pel camí del nord, des de la finestra. Era esprimatxat i llarg, li va recordar un fideu (quant de temps sense pensar en aquells menjars d'abans!), amb la fila que feia fins i tot en temps pretèrits hauria semblat una mena de zombi. Per la cara de sorpresa que va fer en veure el jardí i l'hort, era evident que també feia molt de temps que no veia a ningú. Es va quedar palplantat davant de l'entrada, aparentment sense saber què fer. Aleshores va cridar com per saludar. Parlava en una llengua estranya. Cridant i tot tenia la veu suau, ni els anys de caminar errant de misèria en misèria li havien pogut estroncar. Ella, per rebre'l, li va regalar una pedra. Rodona, ben grossa, llençada des de la teulada directament sobre el seu cap.

Després de disset anys, ja no esperava veure a ningú mai més. Ni en tenia ganes.

Comentaris (3)13-02-2011 10:48:05relats

Segueix sonant

Vet aquí un llibre molt especial, "Y la música sigue sonando". El doctor Graham Stokes és un neuròleg que treballa especialment amb gent amb problemes de demància i d'alzhèimer. En aquest llibre ens presenta una sèrie de casos que ha viscut dins de la seva professió, casos de gent que s'ha enfrontat a la malaltia amb una tenacitat extraordinària, casos de familiars o de personal de residències que han trobat solucions imaginatives per donar-li dignitat a pacients que sembla que ja no tenen res, tractant-los amb una humanitat exquisida, fent les seves vides millors en situacions molt complicades. Són més de vint històries i totes emocionen, en totes hi són presents el dolor immens d'una malaltia que provoca molt de patiment als qui la pateixen i a les persones més properes a ells. Amb imaginació, escolta i amor es poden fer coses extraordinàries.

Un llibre que de la tristesa en fa brollar una esperança encara més gran. Quan sembla que tot desafina, la música pot seguir sonant. Val la pena de debò.

Comentaris (3)12-02-2011 12:48:00llibres

Arbres (6)

Ja fa uns dies que es comencen a veure les primeres flors. Amb un desig molt gran d'omplir de colors una nova primavera a les nostres vides.

Comentaris (1)11-02-2011 06:55:02arbres

Un caprici

M'he comprat un petit caprici, una tauleta gràfica d'aquestes amb les que escrius amb un llapis sobre una superfície tàctil i el que vas fent apareix directament a la pantalla de l'ordinador. La idea només és trastejar una mica, deixar anar la meva creativitat, però de moment...

Em cal anar-m'hi acostumant, dedicant-li un temps que no tinc. No he estat mai gaire bo dibuixant, per tant, quina mena de coses em sortiran o seré capaç de fer amb aquest aparell? La resposta espero que es vagi veient una mica per aquí, també. Voldrà dir que he sabut fer coses que em satisfacin.

Comentaris (0)10-02-2011 22:54:07coses que passen, tauleta gràfica

Reixa

Un món a fora

n'amaga un altre a dins.

Enmig, la reixa.


Un món a fora, un món endins

on no amagar-se.

Sense reixes.

(fanal blau)

Comentaris (2)09-02-2011 20:54:08haiku

Exili

Avui fa setanta-dos anys de la immensa desfilada de gent que travessava la frontera.

Era el final o el principi d'una època de molt patiment, o totes dues coses. L'exili no va ser gens fàcil, i no només per l'enyorament. Els de la meva generació hem tingut la sort de viure un temps de pau i de prosperitat com n'han tingut molts pocs dels nostres avantpassats, encara que ara la crisi ens pugui fer semblar una altra cosa. Gairebé no ens podem ni imaginar com de terrible va ser el patiment de tanta i tanta gent de les generacions dels meus avis i besavis. Per fer-nos una idea de com van ser de terribles aquells moments, jo recomano de llegir "La maternitat d'Elna", d'Assumpta Montellà (Ara llibres). És la crònica d'una illa de bondat en un mar de patiment.

La Maternitat d’Elna descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en condicions penoses als caps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes, i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz.

Comentaris (0)08-02-2011 21:08:41coses de fora, llibres

Esbufegant

Hi ha dies en què les coses no funciones com hom voldria. El problema és quan, de ser dies, passen a ser temporades. Perquè això vol dir que alguna cosa no rutlla.

A mi, darrerament, m'està passant. A poc a poc, però sense pausa, un fanalet s'ha anat apagant i algunes coses importants s'han anat difuminant cada vegada més. Me n'havia adonat i m'afectava, però no massa, perquè tenia altres coses il·lusionants en les que hi posava la meva atenció. Sí, hi havia dies que em carregava, i se'm fa feixuc, i també amb altres coses he anat desconnectant.

A la fi ha passat allò que havia de passar. És a dir, que m'han cridat l'atenció. Amb raó. I ara, què? Després del cop inicial, que em va deixar fet una pelleringa, he reaccionat. És com un rebot, no sé com d'intens ni quan durarà perquè la causa de fons encara hi és. Sigui com sigui, em calia una sacsejada. Ho trobo fotut, però el cas és que és així: molt sovint, la vida ensenya a base de patacades.

Comentaris (2)07-02-2011 20:45:36coses que penso

Aviat, massa aviat

No tenia nom, ni veu, ni rostre.

Tan sols era una il·lusió,

un somriure molt més ample

que l'oceà entre València i l'Alguer,

una mirada més clara

que la lluna plena amb cel serè.

Amb tot això era un no-res,

un cigronet amb una estança

també petita, prou per no fer

ni créixer un bocinet la panxa.

Però va decidir marxar,

no va esperar la seva hora

i va abandonar la casa

sense tenir ni nom, ni veu, ni rostre.

Comentaris (2)06-02-2011 21:51:29poesia

Arbres (5)

El qui es va inventar el paraigües segurament ho va fer mirant-ne un com aquest. Només cal fer una petita variació en l'estació de l'any, un treball lleuger d'imaginació, per passar d'un esquelet a un bon aixopluc.

Comentaris (1)05-02-2011 01:08:32arbres

Petites reflexions

De vegades, tot i saber una cosa i molt bé, és molt senzill oblidar-la.
No n'hi ha prou amb entendre les coses. Cal fer-les vives. aquest és el pas més important, el més difícil i el més apassionant.
La manera d'aprendre a escriure és escrivint. Picant pedra.
Si deixo la porta oberta, els somnis i moltes altres coses aparentment impossibles poden passar.
Els regals inesperats arriben en el moment més oportú, perquè tenen vida pròpia i saben què és el que convé.
Per tot això, crec que és un bon moment per trencar unes quantes barreres. I per què no per trencar-les totes?
Som-hi!!!

Comentaris (0)03-02-2011 18:28:53coses que penso

Guardià

Sota l'orgue,

de guardià de l'església,

un cap penjat.

Comentaris (0)02-02-2011 18:27:43haiku

Lo lledoner del meu vilatge

Lo lledoner del meu vilatge
(quan jo vaig nàixer, era ell molt vell)
ha conservat tot son brancatge?
Hi fa cada any son niu l’ocell?
Encara es veu baix son fullatge,
amic dels infants al bressol,
voletejar —rient imatge—,
com vespres d’or, los raigs del sol?

Pere Talric (Serrallonga, Vallespir, 1810 - París 1888)

Comentaris (0)01-02-2011 21:23:58coses de fora, poesia