login
Inicia sessió

register
Registra't

Més a prop de la "A"

Muntanyes

Omplint l'horitzó

les muntanyes ja no tenen

on acabar-se.

Comentaris (2)31-08-2011 18:38:49haiku

Font del Noi Gran

La poesia?

Cal cercar-la on tu saps ja

que és com la gràcia

o l'aigua pura i dura

d'una font emboscada.

Carles Riba


Fotografia: Font del Noi Gran, Viladrau.

Comentaris (0)30-08-2011 18:42:30poesia

Màquines de paraigües

A l'antiga de les dues estacions de tren de Lilla (Gare de Lille Flandres) hi ha una màquina expenedora que ven una cosa molt especial: paraigües. Un petit detall que permet a qualsevol nouvingut que s'hi fixi d'imaginar-se el clima que es trobarà en aquesta ciutat. Efectivament, de sol no n'acostuma a fer gaire i les pluges són força freqüents. És a dir, que si aneu cap allà val més que porteu paraigües, però si us el descuideu sempre tindreu una solució d'emergència a mà.

Comentaris (2)29-08-2011 22:22:40coses que veig

Tastets (8)

L'estiu se'ns comença a acabar, i tot i que és un temps de repòs i menys connexió no s'ha descuidat de deixar-nos alguns petits tastets:

Tens un racó dalt del món: Sense traducció

Pell de ceba: Desmaternitzada

Josep Estruch Suades: Conte breu

Horitzons inesperats: Símptomes de recessió global

Déu ha mort: Intel·ligència vs religiositat

Comentaris (0)27-08-2011 16:39:11tastets

Arbres (30)

D'aquests en diuen els sis avets, tot i que ara només n'hi ha cinc que estan gairebé enganxats i formen una família molt, molt unida.

Comentaris (0)26-08-2011 07:00:07arbres

Un indret amb un nom sorprenent

Arribem a Brussel·les amb el tren i baixem a l'estació del centre (Centraal Station o Gare Centrale). El primer que volem fer, és agafar el metro per anar a deixar les nostres coses a l'hotel. Ens costa una mica trobar un indicador del metro en un entorn senyalitzat d'una manera diferent a la que ja tenim per la mà. Finalment la trobem, i pel que sembla indica un indret molt especial.

Es veu que hi ha un carrer o plaça que es diu així. No sé si el nom li ve d'haver estat una zona dedicada (fa més o menys temps) a l'ofici més antic del món o si té algun altre origen. No hi vem arribar a sortir a la superfície, per tant tampoc sé si és un lloc que valgui la pena visitar o no.

Comentaris (0)25-08-2011 19:13:18coses que veig

Ni hi ha silenci

No hi ha silenci

sense fressa de vida.

Bosc del migdia.

Comentaris (0)24-08-2011 19:14:41haiku

L'Estaca gascona

Així és com sona l'Estaca d'en Lluís Llach en parla gascona:

Comentaris (2)23-08-2011 18:54:09coses de fora

Sabates abandonades

Al gener vaig escriure un parell de notes sobre troballes de sabates abandonades (1 i 2). Aquelles eren noves, amb un aspecte poc escaient per a ser deixades així, sens més, enmig del carrer. Ara, a les vacances, m'he topat casualment amb un altre calçat abandonat, en un carrer qualsevol de la Lilla vella, allà ben al nord de França. Té un aspecte més gastadot que les anteriors, però no com per llençar-la (amb l'excepció del cordó). Quines circumstàncies devien portar a un vianant a deixar enrere només una de les dues proteccions dels seus peus? Com va tornar a casa seva?

Comentaris (3)22-08-2011 18:28:43sabates abandonades

Aconseguit

En Nicolau es mirà la pedra amb un deix de sarcasme. Amb la llum apagada, l'escassa claror groguenca del capvespre que la finestra del laboratori deixava passar li donava al cristall un to turquesa iridescent que semblava digne de les velles novel·les d'alquimistes. Qui s'ho hauria pogut imaginar?

Sonà el telèfon. Era el Secretari, com cada vespre. Volia saber si hi havia novetats. En Nicolau no va poder evitar de fer una ganyota de fàstic. Sabia que aquell home seguia governant el país amb mà de ferro, i que el president que tant estimava la gent ja no era altra cosa que un titella. Feia molt de temps que havia deixat de creure's la història de que l'interès del secretari pels seus experiments fos fruit del seu desig de guarir l'estranya malaltia del màxim dignatari. Malaltia que, de ben segur, no tenia un origen gaire natural. En Nicolau no va improvisar pas la seva resposta:

- Res, senyor Secretari. Ho sento, senyor secretari. Estic segur de que serà aviat, senyor Secretari. Hi seguiré treballant, senyor Secretari, pot estar-ne segur.

Com cada vespre després de la trucada del Secretari, endreçà acuradament el laboratori, i finalment va agafar el petit objecte piramidal, el resultat final de tota una vida de recerca, i se'l va ficar a la butxaca.

Què n'havia de fer? Curiosament, aquesta pregunta que no s'havia fet durant dècades de treball incansable li semblava ara la més complicada de totes. Havia començat la seva recerca de ben jove, colpit per la pèrdua massa prematura dels pares. Havia seguit amb molta més intensitat durant anys esperonat per la fràgil salut de l'Emília. Però ara feia anys que ella ja no hi era, i que s'havia quedat sol. Havia continuat amb la seva feina només per no sentir la solitud, i ara que havia assolit l'èxit, massa tard, se n'adonava. Ja no tenia cap necessitat del seu remei, perquè no li quedava cap objectiu a la vida. I el Secretari, que tant l'anhelava, podia tenir conseqüències terrorífiques.

Ben mirat, no hi havia cap altra alternativa. No hi ha dia sense nit ni es pot viure sense morir, va pensar. El vell Nicolau va tornar a encendre els llums i va començar a preparar una altra vegada els estris del laboratori. Per fer l'acte de pietat més gran de la seva vida, i el darrer de tots.

Comentaris (2)21-08-2011 17:17:54relats

Arbres (29)

El castanyer de les nou branques és un arbre gairebé mil·lenari que encara viu, vell i malalt, a la vora de Viladrau. Si el sabéssim escoltar, segur que ens podria explicar moltes històries i transmetre'ns molta sapiència.

Comentaris (0)19-08-2011 17:30:06arbres

En la quietud sonora

Comentaris (2)18-08-2011 13:39:19coses de fora, poesia

Frontera d'escuma

Sempre belluga

la frontera d'escuma.

Fa: ssshhh!

Comentaris (1)17-08-2011 10:57:02haiku

Vacances

Han estat pocs dies de viatge, força condensats, però em sembla que donaran força joc aquí al blog. Ja us aniré posant cosetes. Com podeu veure, vaig estar en un lloc on hi ha una certa afició a anar en bicicleta, prou com per posar un aparcament d'una mida considerable a l'estació de tren d'un poble d'uns deu mil habitants. Aquesta foto treta de passada des del mateix tren pertany a Ingelmunster, a Flandes.

Comentaris (2)16-08-2011 16:15:54coses que veig

Raqueta abandonada

Què hi fa, una raqueta de bàdmington reposant a la vora del camí que va de l'Abadia de Montserrat a la Santa Cova? No sembla pas un indret propici perquè ningú hi hagi fet una partida ocasional, Montserrat no és un lloc com per anar-hi a jugar i aquest terreny en concret és estret i pendent. Tot fent qualsevol jugada senzilla no seria gens difícil de caure rodant accidentalment pel precipici...

Comentaris (3)09-08-2011 11:20:21coses que veig

Un món de mots

He jugat amb els mots intensament
i amb ells he narrat les històries més belles.
He creat un llegat fantàstic i real,
un món de mots fet de mots del món
on tot és possible, car amb paraules
la frontera de la raó es difumina.
He jugat fort a crear un món de mots
i he completat, veloç, la partida.
Del taulell d'aquest joc em queda, tan sols,
reposar en el silenci, la casella final.


Poema escrit seguint aquesta proposta. El quadre és La mort de Chatterton, pintat per Henry Wallis l'any 1856. Sobre qui era Thomas Chatterton, copio algunes paraules de l'enllaç anterior: considerat el primer escriptor del Romanticisme anglès. El seu suïcidi amb una dosi d'arsènic als disset anys i el fet de no haver-se-li reconegut el seu geni en vida, el convertiren en un heroi del preromanticisme anglès. Als onze anys, Thomas Chatterton ja va composar una sensacional ègloga. Va al·legar -i el van creure- que es tractava d'un vell manuscrit del segle XV, l'autor del qual -va precisar- era el monjo medieval Thomas Rowley, que, como és natural, no existia. A aquest tal Rowley se li van sumar altres figures fantàstiques. Chatterton, per fer més versemblant la farsa, els va fer composar poemes, balades, genealogies, biografies i autobiografies, peces periodístiques i teatrals, sàtires. Els va fer conèixer-se mútuament, escriure's cartes, editar-se, traduir-se.

Comentaris (0)07-08-2011 12:21:58poesia

L'engranatge

Amb aquest llibre de Joan Tocabens m'he endut una sorpresa agradable. Quan el vaig comprar a la Llibreria Catalana aprofitant un viatge a Perpinyà, ho vaig fer pensant únicament en emportar-me una lectura d'un autor de la zona que difícilment trobaria a Barcelona. És a dir, que el vaig comprar més per la curiositat, sense fixar-me gaire en si el llibre era bo o no. Com que no havia sentit a parlar mai de l'autor, no n'esperava gran cosa. Prejudicis. Ara que l'he rescatat de la pila de pendents, he de dir que m'ha atrapat i l'he llegit gairebé d'una volada. I ben de gust! L'engranatge ens parla d'un home perseguit i acorralat per la policia antiterrorista, que se sap condemnat i que es resisteix ferotgement a la seva condemna final. Des d'aquest punt de partida, fa marxa enrere per explicar-nos la vida d'aquest home i com ha estat possible que un masover pacífic d'un indret aïllat hagi esdevingut un fora de la llei perseguit sense cap mena de pietat.

La ubicació geogràfica, imaginària, em sembla que es correspon a indrets concrets de la Catalunya Nord, bon coneguts per l'autor. Si més no, la descripció que fa de Vallreina, la que seria la capital regional, a mi m'encaixa bé amb el que conec de Perpinyà. El llenguatge, de tant en tant, sorprèn amb alguna expressió o variant de manera de dir les coses gens habitual per a mi, però no es fa complicat en cap moment.

Comentaris (0)06-08-2011 12:24:09llibres

Arbres (28)

Què podria dir-ne, de l'acàcia florida? Encara que en fes una bona fotografia (que no és el cas) seguiria sense transmetre allò més bonic que té: el perfum.

Comentaris (2)05-08-2011 19:07:38arbres

Caseta

Com que tinc moltes ganes de vacances, m'entretinc dibuixant una caseta per somiar una miqueta.

Comentaris (0)04-08-2011 21:32:32tauleta gràfica

Perfum

El perfum, subtil,

s'escampa per l'aire.

Un estiu fresc.

Comentaris (2)03-08-2011 20:33:57haiku

Font de les Paitides

Aquesta font és molt a la vora del poble de Viladrau, tocant al camí que va cap al turó dels sis avets. L'aigua és excel·lent, i tot i que ja és dins d'un terreny privat, el propietari permet que s'hi omplin garrafes d'aigua (sempre que no se'n faci un gra massa), cosa que fa que sigui una font bastant concurreguda. Amb el pas dels anys, la inscripció amb el poema que li va dedicar Guerau de Liost es llegeix amb dificultat i fins i tot se'n perd una part del text.

Entre les feixes esgraonades,
cada una d'elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D'una pomera que ja s'esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.

Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l'aigua bellugadissa.

I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintars.

Guerau de Liost

Comentaris (0)02-08-2011 21:01:33coses de fora, coses que veig, poesia