Més a prop de la "A"

Avui he estrenat parella lingüística. Una noia colombiana que vol millorar un català que ja parla força bé. Un plaer! I el català amb un cert accent de Bogotà, força curiós, té una musicalitat diferent però no sona gens lleig.

Dalt de la copa

un arbre s'embriaga

de color de vi

Una característica d'aquest blog és que m'agrada publicar-hi alguna cosa, si puc, cada dia. Sense forçar-me: si no em va bé, no em va bé i no passa res. En això hi ha un tema que m'és especialment delicat: els caps de setmana. No són pocs els caps de setmana que no sóc a casa. Normalment, m'emportava el netbook, i si no tenia activitats que m'ho impedien publicava amb la mateixa normalitat que de sempre. Però ara... bé, ara m'ho miro d'una altra manera, per una raó que s'anomena telèfon. Ara, amb el telèfon puc consultar internet amb prou comoditat com per plantejar-me tranquil·lament de deixar el netbook a casa si no és per alguna necessitat especial. Pel que faig habitualment, en tinc prou. L'únic problema és el blog: amb els navegadors d'internet del telèfon és molt difícil manegar-se per la pantalla d'escriure aquest blog: els salts de línia no es fan bé, inserir imatges és pesat, el menú de la dreta per triar la categoria de l'article no acaba de funcionar bé... en fi, una mala experiència.

Per això em plantejo la possibilitat de la mudança. De continuar el blog a algun servidor que estigui més ben adaptat per introduir coses des del telèfon. Estic segur que n'hi ha, especialment els grans serveis de blogs segur que tenen bones aplicacions per a mòbil. Però també em fa pena perquè m'agrada ser aquí, en aquest raconet de flog que m'estimo i amb el .cat a dalt de tot de la pantalla. Obro un periode de reflexió indefinit, aquesta decisió no la prendré pas de pressa.

Ah, i això només afecta a aquest blog, Més a prop de la "A", que és de publicació regular. L'altre, el de La fulla al vent, més esporàdic, no el penso moure pas d'aquí.

L'Hospitalet ben net, diu la propaganda, però aquesta bota s'ha quedat tirada fora del contenidor, al carrer, i tota sola, abandonada pel seu peu propietari i per la seva parella.

A ambdues bandes

del riuet de la vila,

les llums nocturnes

Per molt que m'hi esforci amb la càmera, fent dibuixos, inventant tonterietes, amb poesia, amb descripcions o amb el que vulgui, hi ha coses que encara és del tot impossible de publicar-les en aquest blog. Com ara l'olor tan captivadora de les mèlies florides aquest capvespre de primavera.

Cal que les coses tinguin significat, sempre? Potser de vegades poden ser perquè vénen de gust, sens més, i el fet que puguin ser més o menys útils o ximples, boniques o lletges, esdevé quelcom completament secundari.

Canvis

No és el mateix els matins que les nits. El sol fregant a l'horitzó quan és capvespre o en sortir. El món de fora o bé es desperta o se'n va al llit, el cel rogenc blaveja o ennegreix, la rosada brilla o no existeix.

No és el mateix anar-se'n que venir, el comiat del poeta o la rebuda de l'infant, els petons d'amor alegre o amor trist, el dipòsit ple del tot o tot el cos encarcarat.

No és el mateix el néixer que el morir, el trànsit marxa enrere o endavant, el caminar tot sol amb pena o amb un mateix i el cap ben alt.

Petits

Una formiga que camina no fa figa. Un centpeus quan ensopega no pot perdre l'equilibri. Si l'abella vol ser prima es posa a dieta mentre el cargol, abans de sortir, para l'orella. La sargantana puja pels murs i no té pana. La mosca no té closca i l'esclafen, pobrissona, i el mosquit no mou ni un dit tot xuclant la sang dels dits. A la cuca de llum no hi ha qui li ensumi el perfum.

Poderosos

Els reis se salten les lleis com si re(i)s, però quan van al vàter la merda no és d'or ni és coronada. Els presidents també es moren de vells si abans ningú no els mata. Els parents del ministre viuen molt bé si viure bé és el que es pensen que és, i si la família és prou unida. Els capellans defensen una fe que no s'entén si no és per tradició de catequesi per a nens. La gent sense títols, sense càrrecs, sense béns, viu de debò si no és que viu, agenollada, la mentida d'un altre.

Es podria inscriure dins del gènere de la novel·la històrica, però no hi acaba d'encaixar. De fet, és gairebé més història que novel·la, perquè és més aviat un conjunt de relats curts que plegats formen un conjunt que, certament, es pot abordar com a novel·la. Però cada capítol és una història en ell mateix i es pot llegir de manera completament independent. Tot el llibre es centra en diversos episodis al voltant de la revolta dels agermanats al País Valencià, pels volts de l'any 1520. Un episodi que no coneixia i que m'ha semblat molt interessant, i que planteja uns temes que són plenament vigents a dia d'avui.

Sota el cel gris

el sol de l'horabaixa

sobre les cases

No es veu gaire, però vet aquí que m'he trobat penjant d'una façana una cosa que em pensava que no veuria mai. Aquesta senyera amb una estrella al mig és una bandera independentista aragonesa. Penjant en una casa. Era lluny, vaig fer la foto amb zoom i encara no es veu gaire, ho sento.

Enmig de les paraules, silenci.

Enmig del silenci, paraules.

No és el mateix. No és diferent. 

Enmig del cel blau un vol d'ocell.

Enmig del cel blau un núvol blanc.

Ni és diferent ni és ben bé igual.

Enmig de la mar una balena.

Enmig de l'oceà una illa deserta.

Quina és quieta i quina es mou?

Aquest vers no vol dir res.

Aquest vers no té sentit.

És ben bé això. No és ben bé així.